Quatre apunts sobre el menjar

Quan et poses a menjar sovint sorprèn, com he comentat en algun post anterior, que tot vingui tallat, i sobretot que t'omplin la taula amb tots els plats.

També s'ha de tenir en compte alguns aspectes. L'arròs és l'acompanyament de molts plats, com nosaltres fem servir el pa, per exemple. En alguns llocs la sopa també pot venir cap al final de l'àpat, fet que xoca amb nosaltres on sempre l'hem posat de primer plat.

Quan et conviden a menjar és important no menjar molt al principi, pot semblar que et vols aprofitar d'ells, per tant a poc a poc.

Un altre diferència és que s'hauria de deixar menjar sobrant als plats. Això significarà que t'has quedat tip i que el menjar era bo.

No hi ha postres, no espereu grans pastissos, o fruita. Això ho heu de demanar a part. Tot i que a la Xina hi ha un gran consum de gelat, durant els àpats no hi són presents. Tampoc és costum fer el cafè. Aquest és car i no és una tradició a la Xina.

Per brindar s'ha d'esperar a que el cap de taula o amfitrió s'aixequi i sigui ell qui ho proposi. A partir que ho ha fet som lliures d'aixecar-nos i brindar. Pot ser que en un dinar o sopar de negocis, o d'una trobada amb amics, haguem de repetir aquest gest alguna dotzena de vegades. Els resultats finals són els d'esperar.

Finalment demanes la compte: fú wù yuán (tot allargant la darrera "aaaaaa") mài dàn.

Democràcia (III)

El desenvolupament humà té un paper molt destacat a l’hora d’intentar democratitzar un país; les desigualtats socioeconòmiques no faciliten aquest procés. L’intent d’assolir una economia de mercat gran i estable dins l'escenari internacional, la democratització de tota la societat, i al mateix temps del sistema polític i institucional, i la consecució d’un Estat on no es produïssin conflictes interns, sobretot causats pels grans nivells de diferenciació socioeconòmica en la societat, són tres objectius, o revolucions que s’ha de marcar, i aconseguir, qualsevol país que vulgui optar per la via de la democratització, i la Xina intenta agafar aquest camí.

A partir de 1978 amb l'entrada a l'escenari polític xinès de Deng Xiaoping, el país comença a fer obertures a l'exterior fet que li reportarà grans beneficis per la seva economia, i al mateix temps repercutirà positivament a la seva població, qui veurà incrementat el seu nivell de vida, tot i que l'Índex de Gini[1] s'està disparant alarmantment, situant-se en la posició 81 de l'Índex de Desenvolupament Humà fet per al PNUD a l'any 2008[2].

Un estudi recent[3] a la Xina revela la gran diferència que existeix en els ingressos per càpita. Actualment la diferència entre rics i pobres és de 55 vegades el què guanyen els primers respecte els segons. L'informe es basa en una enquesta dels anys 2005 i el 2006 dels ingressos de més de dues mil llars a les zones urbanes i rurals de la Xina. Les dades van revelar que a l'any 2005 l’ingrés mitjà del 10 per cent amb ingressos elevats (un total de 19 milions de llars i 50 milions de persones a la Xina) era de 97.000 yuans (14.197 dòlars dels EUA) per persona. La diferència real per càpita d'entre el 10 per cent rural i el 10 per cent a les zones urbanes és de 31 vegades en comptes de la xifra oficial de 9 vegades. L'informe també indica que degut a la insuficiència de dades, el coeficient de Gini és difícil de concloure ara, però segurament arribi a la desigualtat d'alerta estàndard, 0,47.

---

[1] Mesura la desigualtat d’ingressos en una societat. 0 és el valor que indica més igualtat i 1 el de menys igualtat. (Veure, http://knowledgerush.com/kr/encyclopedia/Gini_coefficient)

[2] Xina té un coeficient de 0.47 sobre 1, Suècia per exemple el té de 0.23sent el primer país més desenvolupat en aquest índex.

[3] Elaborat pel National Institute of Economic Research, China Reform Foundation, a (Xie, 2009)

El forat dels pantalons

Recordo un dia pujant per unes escales mecàniques del metro. Les escales tenien una inclinació bastant bèstia, i al mirar amunt per veure el cap de munt, veig el culet d'un nen de poc menys de dos anys. Vaig pensar que seria pobre i que li havien obert els pantalons per tal que li poguessin entrar.
Doncs bé, no és així. Resulta que és una tradició. Els nens a la Xina no utilitzen bolquers!!! Quants diners s'estalvien els pares? La veritat és que moltíssims. Tornant al forat al cul, i no el forat del cul, els nens xinesos fins que no dominen el tema dels esfínters, porten els pantalons foradats, així que quan tenen ganes ho deixen anar, és igual el lloc on són, ells ho deixen anar.
Pels xinesos tot el què ve de dins s'ha de treure i no retenir-ho, aquest és el motiu cultural que els porta a no utilitzar cap tipus de bolquer o retenidor. És simplement una qüestió de cultura, siguin rics o pobres, el forat el porta tothom.

Democràcia (II)

La consolidació de l'Estat-Nació, sigui en un territori gran o petit, ve condicionat per diferents factors, però en destacaria tres per sobre de la resta. El primer d'ells seria l'assoliment d'una economia de mercat gran i estable dins l'escenari internacional. La segona, seria tenir un Estat manejable i uniforme, on no es produïssin conflictes interns, i com a tercera característica, no hi pot haver grans desnivells socioeconòmics dins la mateixa població. La gent s'ha de sentir unificada en el projecte comú de l'Estat al qual pertanyen. Si un sistema de govern és capaç d'això el poble no posarà en dubte la seva legitimitat, fet que ha permès fins ara aquesta consolidació de l'Estat-Nació.  En el cas de la Xina, la història del país asiàtic és diferent a la història de la resta de països, sobretot per la seva tradició, la seva història i la seva cultura. Aquest fet fa difícil comparar-lo amb cap d'altre país del món, degut a aquestes característiques tant determinades; però si  necessitéssim fer un paral·lelisme es podria fer una aproximació amb el cas nord-americà i el cas rus, pel què fa a com s'ha homogeneïtzat un territori tant extens.A la Xina no tenen aquesta consciència de Nació, fet molt important per l’ hegemoneïtzació a tot el territori, per contra el qual els uneix és la llengua, la cultura, per sobre de qualsevol altre aspecte o sentiment. Per tant, el sentiment cultural està per sobre del sentiment nacional, fet que explica que avui en dia no tinguin consciència del què significa ser una Nació, tal i com apuntava SunYat-Sen quan parlava del Principi del Nacionalisme a principis del segle XX quan va dir que:

"La Xina ha desenvolupat un Estat simple per fora d’una raça, m entres els països occidentals han desenvolupat molts Estats dins d’una raça i han inclòs moltes nacionalitats dins d’un Estat […] Per exemple Anglaterra va incloure, a part de la raça blanca, els negres, indis i altres races, per formar l’Imperi Britànic, per tant, dir que la raça o la nació són l’Estat no és veritat, en el cas anglès […] Podem dir que la raça i l’Estat són idèntics, i hi ha una línea definida entre elles. […] En termes simples, la raça o la nacionalitat ha desenvolupat una força natural i directa. Per utilitzar un exemple de la historia política de la Xina: els xinesos diuen que el “wang dào” és el camí real o el camí de la veritat, seguint a la naturalesa […] Un conjunt unit i desenvolupat pel camí de la força, per forces humanes, és l’Estat. Aquesta és, per tant, la diferencia entre una raça o nacionalitat i un Estat. I el poble xinès era com una pinya de grans de sorra, sense cap cohesió”.

Fang Ning, descriu la democràcia occidental i la xinesa com: "La democràcia occidental és com anar a un restaurant i triar un xef francès, alemany o italià que s'encarregui de decidir en el teu nom el què hi ha en el menú. Amb la democràcia,  Xina sempre tenim el mateix menú – el Partit Comunista - però cada vegada més podem triar els plats que vol cuinar". 

Democràcia (I)

Sovint, ens trobem davant d’uns escenaris, polítics i socials, on les visions euroamericanes del terme democràcia, han monopolitzat els marcs teòrics, els paràmetres, les pautes i els indicadors del grau de democratització d’una societat, des de fa més de cent cinquanta anys. Com a conseqüència, deixen poc espai per a que es desenvolupin altres concepcions alternatives fora de l’àmbit euroamericà.

En el marc de la modernitat euroamericana, fruit de la Il·lustració, la democràcia ha estat caracteritzada per un seguit de valors, normes, pautes, institucions, indicadors i estadístiques, que són pròpies de les circumstàncies històriques, econòmiques, socials i polítiques d’Europa i de les Amèriques.

L’entorn xinès s’ha convertit en un bullidor de pensaments i conceptes i de debats relacionats amb aquest fenomen anomenat democràcia, però no només en els darrers anys, sinó que després de la primera Guerra de l’Opi (1842), i sota el mandat de la darrera dinastia Qing, alguns dels intel·lectuals contemporanis de l’època, van començar a preguntar-se si els sistemes que havien conegut alguns viatgers xinesos, no podrien ser aplicables en el seu país.

A partir d’aquí és quan el terme democràcia i el seu debat a la Xina va entrar en les agendes, tant dels polítics com dels intel·lectuals xinesos, a finals del segle XIX. Pensadors com Kang Youwei, Yan Fu, Sun Yat-sen, entre d’altres, i el propi Mao Zedong, ja van començar a preguntar-se com adaptar la democràcia a les circumstàncies històriques, econòmiques, socials i polítiques de la Xina.

L’actual debat polític xinès reorienta els plantejaments euroamericans cap a una nova concepció, la qual vindrà determinada per les formes de pensament pròpies d’una cultura com és la xinesa. La Xina sempre ha tingut on emmirallar-se. És per això que sempre hi ha hagut precedents per un procés xinès de democratització. Els casos més recents són els de Singapur, Taiwan, Hong Kong o Macau. Però també té miralls al seu voltant com els països veïns de Corea del Sud o de Vietnam, que en són un referent.

Al mateix temps és interessant veure com en un país, que pot semblar a priori unitari pel què fa al pensament, existeix un ric debat polític i intel·lectual sobre com s’ha, i s’hauria d’utilitzar el terme democràcia, i poder-ho classificar en diferents corrents de pensament, perquè el què és evident és que la democràcia és el fruit d’un llarg aprenentatge. 

Negociem? (II)

No cal que es vagi fet un figurin, és a dir, es pot deixar la corbata per altres ocasions, ja que no és necessari per fer negocis. Norma 5: El més important no és l'aparença sinó la capacitat de negoci.

Quan s'entra en una negociació el qui entra primer ha de ser el cap de l'organització. Norma 6: la jerarquització és important.

No existeix la privacitat en les reunions. Et poden demanar des de la teva edat, passant per si estàs solter o casat, i que els hi expliquis algo del teu home o dona. Norma 7: volen la màxima transparència des del primer moment.

És molt important el compliment de la paraula. El què dius després ho has de complir perquè ells s'ho apunten tot. Norma 8: Ves alerta el què dius, sobretot quan portes alguna copa de més.

Donar la ma no és sinònim que estrictament el negoci estigui tancat, només és per amistat i respecte, és ser cordial. Norma 9: Tot ha de ser firmat.

S'utilitzen molts eufemismes. Les negociacions són dures i prolongades. Norma 10: No mirar el rellotge, pot ser contraproduent per a un mateix.

Estigues preparat per brindar tants cops com sigui necessari. Durant i després dels àpats les ampolles de vidre són les que van entrant i sortint més ràpid de la taula. Norma 11: Prepara el fetge abans de qualsevol negoci.

Si et guanyes a un client, el fidelitzes, llavors el tindràs per sempre i et portarà més clients. Norma 12: Guanyat un xinès i en tindràs cent al darrera.

Negociem? (I)

Quan els xinesos seuen en una taula a negociar ja saben el què els hi pots oferir. T'han estat estudiant amb deteniment. Per tant és important no regalar-se amb que si tinc això o allò, perquè saben també el què els hi pot oferir la teva competència. Norma 1: Ser transparent.
Quan s'entrega una targeta de presentació fer-ho sempre amb les dues mans, i el teu nom de cara a ells, sinó és menyspreu. Norma 2: Tenir una bona entrada és sinònim de continuar el negoci.
Quan comences una negociació s'ha de tenir molt present el concepte de temps.
         1- No posar mai una negociació quan coincideixi amb els seus canvis d'any (normalment a principis de febrer) i la seva festa nacional (1 d'octubre)
         2- S'ha de ser molt puntual, ells ho són molt, sinó pots perdre mitja negociació.
         3- No tenir pressa per tancar un negoci. Pot representar moltes hores, molts dinars, sopars i sortides de copes.
         Norma 3: el temps és una eina de negoci, no s'ha de voler córrer molt. Qui més córrer menys avança.
S'ha de ser cordial i fer compliments. "No és un plaer quan els amics arriben de lluny?" Diuen els xinesos. Norma 4: no fer lletjos quan et conviden a beure o menjar, passejar, visitar... La predisposició és una norma bàsica.

Els colors

La simbologia dels colors marca la cultura d'una societat. A occident més o menys coincidim tots en la connotació d'ells. A la Xina, els colors no sempre s'ajusten al nostre significat. Tres exemples clars són el negre, el blanc i el vermell.
Negre: Per a nosaltres el negre significa dol, depressió, tristor... Pels xinesos el negre és el vestit de les núvies (els casaments és la culminació a molts somnis d'infantesa); significa el cel, perquè és misteriós
Blanc: Per a nosaltres significa puresa, el porten les núvies... Per a ells el símbol de dol, brillantor, natura.
Vermell: Passió, comunisme, esquerres (polítiques), amor...aquests significats són nostres. Per a ells significa felicitat. Els grans contractes empresarials, compra-venda...etc, els signen amb un bolígraf d'aquest color, perquè significa bona fortuna; també significa gratitud.

Unes pinzellades d'economia

El què avui pot semblar sorprenent pel què fa a la capacitat de creixement de l'economia xinesa és simplement una tornada a la normalitat. Fins al 1840, època en què Gran Bretanya, França, Estats Units i Rússia invadeixen la Xina, i la sotmeten a les seves normatives, el PIB xinès era el més elevat del món. Xina tenia un PIB de 226.8 bilions de $, mentrestant tots els països europeus més els EE.UU acumulaven un PIB de 171 bilions de $. Ha costat més de 160 anys que la Xina tornés a superar al conjunt de països Europeus. 


Tot i aquesta dada, cal apuntar que la Renta per Càpita és equiparable a la del Congo o Angola. És a dir, el país creix a un ritme espectacular, però continua havent-hi misèria. Tota una paradoxa.
En els darrers 20 anys la Xina ha tret 500 milions de persones de la misèria (viure amb menys d'1$/dia). Tot i això encara queden 250 milions. Actualment a la Xina, hi ha un 10% de rics, i cada vegada hi ha més diferència entre rics i pobres. Fa 20-30 anys tothom tenia de tot, encara que fossin pobres. Només tenien 3 colors per vestir: blau, verd i gris.


Per poder fer aquesta transformació, la Xina ha hagut de millorar les condicions de la gent que vivia i treballava al camp. Al 1980 un 20% de la població vivia a la ciutat, i el 80% restant, al camp. Moure la gent del camp a la ciutat podia portar el caos, tal i com va passar a Amèrica Llatina anys enrere. Però el caos no només podia, i pot arribar per aquest camí. Si el PIB de la Xina no creix a un ritme constant  del 6,5% (Espanya va retrocedir un 3,6% el 2010) podria ocasionar una gran taxa d'atur, el què comportaria una desestabilització social, que podria portar al país, al més profund caos, i tenir un efecte dominó a la resta dels països del món.


En el futur la Xina serà el hardware del món, i Europa serà el seu balneari. En el 2020 hi haurà 100 milions de turistes xinesos, amb alta capacitat de despesa, els quals buscaran cada vegada més, una millor qualitat en les seves vacances, ells no volen sol i platja, i això Europa els hi ho pot oferir. 

El número 4

Camines pels carrers de la ciutat. Portes amb tu un telèfon mòbil, buit, sense targeta. Un telèfon que només el pots utilitzar al país. Vas buscant un lloc on poder comprar la targeta. Saps que en qualsevol quiosc la pots trobar. Arribes a un d'ells i veus una pissarreta recolzada a terra on t'indiquen molts números. I curiosament et crida la dada que la majoria de telèfons que hi ha a la pissarra porten un 4, o dos, o tres, o quatre... Què els hi passa amb el 4? -et preguntes automàticament- Si és ben bonic... és el número del Guardiola, o un número important pels americans, el dia de la seva independència va ser el 4 de juliol, o el 4 del 4 (abril) la OTAN fa anys... Li ho preguntes al quiosquer i et diu que el 4 pels xinesos és el número de la mala sort, com el nostre 13. Ningú vol un telèfon on hi hagi un 4, i menys dos o tres. Per aquest motiu la pissarra està plena de números amb 4.

Igualment, com que no creus en això de la sort, compres el telèfon amb quatre quatres, i al girar la cantonada, vas distret mirant el teu mòbil nou i pensant que això del quatre i... ve una bicicleta i xoques amb ella. Et fas un trau a la cama, i vas a l'hospital. Arribes, et diuen que has de pujar a la cinquena planta, quart pis. Penses que ho has entès malament. Agafes les escales i comences a comptar. Primera planta, segona, tercera, cinquena! I la quarta? Doncs be, la quarta planta no existeix en molts hospitals. Es diu que la gent que anava a la quarta planta es moria, perquè el quatre és el número de la mort, per tant, ningú volia ser ingressat a la quarta planta.

Un cop t'han curat et dones compte que has quedat per sopar a casa d'una amiga, i que s'ha fet tard. Corres, arribes cansat al portal, i a sobre viu en un tretzè pis. Penses que li tens un pànic enorme als ascensors, però que pujar tretze plantes... Entres dins l'ascensor, prems el 13. Però mentrestant buscaves el botó del 13, veus que no hi ha el botó del 4. Arribes a dalt i la teva amiga et comenta que el número 4 és el número de la mala sort, per tant, ella viu en un dotzè pis, no en el tretzè.

Kuàizi (筷子), els famosos palillos

Segurament quan un arriba per primera vegada a la Xina, hi ha dues coses que el sorprenen: la primera és que quan mires un mapamundi aquest està capgirat, és a dir, on nosaltres tenim Europa ells tenen la Xina; Europa a l'esquerra; i el continent americà a la dreta.
L'altre tema que ens sorprèn és perquè no tenen forquilla i ganivet a l'hora de menjar. Per què utilitzen els kuàizi (筷子), o els famosos palillos? La resposta s'ha de buscar segles abans del naixement de Crist. La Xina va viure períodes molt llargs de guerres, on els diferents regnes buscaven la unificació de tot el territori, que finalment va aconseguir la dinastia Qin cap al 221 a.C. 
Durant aquests períodes, les hostilitats només cessaven a l'hora dels àpats. Per això es va decidir, que si l'hora del menjar era l'única on no hi havia agressió, s'havia d'evitar que això pogués passar en algun moment. 
Què és una forquilla? Una arma.
Què és un ganivet? Una arma.
Per tant aquests elements no podien ser presents. Com que el bambú abundava, es va decidir fer els kuàizi d'aquests material, així les armes no formarien part dels àpats, i les armes que es portessin s'haurien de deixar fora del menjador.
Com que els kuàizi no et permeten tallar el menjar, aquest havia de venir tallat des de la cuina.  Al ser un moment de pau i fraternitat, el menjar s'havia de compartir entre tots els assistents. És per això que encara avui en dia, el menjar et ve tallat des de la cuina, i per això et porten tot el menjar de cop, perquè el puguis compartir amb tota la gent de la taula. 
Així doncs, els kuàizi, tenen un significat molt antic en la cultura xinesa. 
Nosaltres continuem portant armes a la taula.