28 de febr. 2014

Canvi en el Model del Sistema Sanitari

Wen Jiabao, l’ex-Primer Ministre va dir: “El desequilibri entre el desenvolupament econòmic i el social és com un home que camina amb una cama més llarga que l’altre”. 

Aquesta diferenciació s’ha anat incrementant amb el pas dels anys. Casos com la SARS, fa una dècada o l’increment dels problemes respiratoris, en les ciutats amb alt grau de concentració d’empreses, van posar en evidència les carències del sistema sanitari xinès. Mentrestant la Xina creixia a ritmes de dobles dígits (10% o més) anuals, en el seu PIB, la despesa pública en assistència primària o assistència general no incrementava de la mateixa manera. 

Aquest sistema sanitari, poc cuidat pels diferents governs xinesos, des de Mao Zedong a Hu Jintao (1949-2012) no se li van construir alternatives ni tampoc es va potenciar. Precisament, és amb el cas de la SARS, al 2002, que es va descobrir que l’estructura sanitària xinesa estava en bancarrota. 

Amb l’entrada de la seva particular revolució industrial (1976), on una gran part dels ciutadans xinesos van començar a abandonar els pobles per anar-se’n a viure a la ciutat (avui en dia ja hi ha més gent vivint a la ciutat que a les zones rurals) complementant-se amb alguns brots epidèmics com la SARS, o l’increment de casos de càncers de pulmó, van demostrar que el sistema sanitari xinès no podia donar resposta a les necessitats de la població (fet que comença a passar actualment a Europa). Això es va evidenciar, amb que la majoria de la població no tenia cobertura sanitària, és a dir, no tenia ni una assegurança privada ni el govern es podia responsabilitzar del cost de l’atenció sanitària. L’aposta que van fer els diferents governs successius, des de Deng Xiaoping fins a Hu Jintao, en la política econòmica va estar encaminada cap a l’exportació. 

Amb l’arribada de la crisi als Estats Units i a Europa, conjuntament amb el canvi de l’estructura social interior, abans Hu Jintao i ara Xi Jinping, van començar a canviar el rumb de la seva política econòmica. Van començar a diversificar-la. És a dir, van començar a mirar més cap a les necessitats locals que no pas cap a les necessitats exteriors. La política econòmica xinesa ha començat un període d’apostar també pel mercat interior xinès. Aquesta aposta, no només significa invertir en el propi territori i que els productes manufacturats tinguin una gran incidència dins el territori xinès, sinó que per exemple, s’han proposat la creació d’un sistema de seguretat social per a l’any 2020, un sistema sanitari mixt, on existeixin les cotitzacions dels treballadors a la caixa comuna i on el govern central també faci la seva aportació a aquesta caixa comuna. Aquest aspecte anirà acompanyat per un increment en els salaris dels xinesos, per intentar compensar aquesta cotització. 

Novament, la Xina ha mirat a l’exterior per veure què passa. Les crisis en el sector sanitari dels Estats Units o d’Espanya, dos punts de referència per a ells, els ha portat a reflexionar i a fer un gir en el seu rumb político-econòmic. La Xina continua adaptant-se als nous temps i a les noves necessitats. Estan escurçant la cama llarga, i allargant la cama curta.

26 de febr. 2014

Índia vs Xina (una petita comparativa)

En un context geopolític a l’Àsia, l’Índia i la Xina són els dos països que, per tamany geogràfic i de població, poden ser comparables fàcilment. De fet, moltes persones posen d’exemple a l’Índia quan es tracte de parlar de democràcia i la contraposen amb la Xina, en la típica comparació entre els dos països. Sense fer un anàlisi en profunditat frases com: “L’Índia és la democràcia més antiga d’Àsia”, o “la Xina s’hauria d’emmirallar amb l’Índia per començar un procés democratitzador”, són exposades a l’aire, amb una simplicitat en la comparació.

Lluny d’aquesta simplicitat comparativa, les vertaderes raons de les diferències entre els dos països s’han de buscar en la diversitat cultural. El sistema de castes i la diversitat religiosa de l’Índia és ben diferent de la tradició confuciana. Aquesta diferència s’ha de buscar en el colonialisme que va patir l’Índia, on el protestantisme va ser un dels motors de l’evolució dels sistemes anglosaxons. Aquesta cultura anglosaxona que va viure l’Índia, la va conduir a interpretar la democràcia com un concepte únic i universal, sense tenir en compte les característiques socials, econòmics i culturals. La visualització que es pot tenir del cas de l’Índia és que, l’Índia és la democràcia més gran del món, sense entrar en les disfuncions de la democràcia índia.

Aquesta conceptualització i l’errònia implementació que ha patit la democràcia a l’Índia ha provocat el seu fracàs, ja que la sobirania no recau en la totalitat de la seva població degut al sistema de castes que pateix el país. Aquest sistema de castes provoca que la democràcia sigui una democràcia imperfecte que provoca greus diferències entre la població. 

Per altre banda, la Xina un règim autocràtic però amb la legitimitat de la població (a diferència de la legitimació que té el govern de l’Índia) viu moments totalment diferents als de l’Índia. Si l’Índia va “implementar” la democràcia fa dècades, aquesta ha patit una regressió en el seu funcionament. Per contra a la Xina, està vivint una situació inversament proporcional a l’Índia. Actualment, a la Xina es distingeix entre la democràcia “formal” (Constitució, Parlament, eleccions, etc.) i la “substantiva” o formal. 

Las distincions entre democràcia formal (la democràcia que tot el món entén com a democràcia amb totes les seves variants) i la democràcia popular, o democràcia orgànica o democràcia substancial o efectiva... és típica del discurs auto-legitimadors dels règims sense pràctica democràtica de cap tipus (d’arrel comunista o feixista, unipartidista, amb monopoli partidista del poder, amb arbitrarietat jurídica, amb sistemes legislatius sense poder efectiu...) i que disposen de mecanismes de discurs per legitimar-se a si mateixos, davant dels ulls de la població. 

La Xina va encaminada a fer el pas de la democràcia efectiva a la democràcia formal (sempre mantenint unes característiques xineses), per contra, l’Índia està fent el procés contrari.

Les cultures tenen un pes molt important en el desenvolupaments de les societats. La Xina es dibuixa en l’horitzó com un drac, que vola i avança en tots els camps: socials, polítics i econòmics; per contra l’Índia s’està convertint en un elefant, a mesura que passen els anys es va tornant més lenta i pesada.

25 de febr. 2014

El masclisme a la Xina

“Hola em dic Li Yue, tinc més de 25 anys i per tant sóc una “冗 rǒng”, una sobrant”. Amb aquesta contundència podria parlar qualsevol noia xinesa que tingués més de 25 anys. La societat xinesa, cada com menys, considera a les noies amb més d’un quart de segle de vida, com una sobra a la societat si no estan casades. Tot i que la dona ha pogut anar guanyant posicions dins la societat i, ha vist com alguns dels seus drets començaven a ser recorreguts, la Xina actual dista molt d’una societat igualitària.

Com apunta l’Oficina d’Estadística de Xina, existeixen 34 milions més d’homes que de dones a la Xina. El fet de casar-se representava que la dona havia de marxar de casa dels pares i anar-se’n a viure amb el seu marit, on el seu treball seria aprofitat pels pares del noi, i no pels pares de la noia, els quals perdien una font de treball, i per tant d’ingrés econòmic a la llar. Aquest era i és, en determinades zones rurals de la Xina, el motiu pel qual les famílies xineses prefereixen tenir nens a tenir nenes. Els bens matrimonials a la Xina pertanyen a la persona que és propietària de la casa matrimonial, i les dones són propietàries o copropietàries en només un 30% dels registres de la propietat.

Tot i els darrers avanços, en molts camps, fins i tot en el camp social, les noies xineses continuen vivint dins d’una societat tradicionalment masclista. La tradició s’imposa per sobre la Constitució, on en el seu article 48 s’indica que “les dones han de gaudir dels mateixos drets en l’economia, la política i en tot”. Tot i que la norma mare indiqui això, la norma tradicional de les relacions (cinc tipus de relacions), indica que la dona ha d’honrar l’home; en altres paraules, la dona ha de ser súbdita de l’home. 

Aquest posicionament masclista és el posicionament dominant en totes les esferes socials. Per posar un exemple, en el camp polític, no hi ha cap dona enter els set membres del Comitè Permanent del Buró Polític del Partit Comunista Xinès. També cal esmentar que els principals directors generals de les més grans empreses xineses són homes.

Tornant a la tradició, els nens quan naixien eren considerats una benedicció del Cel i el tractaven com a tal; mentrestant a les nenes quan naixien ja iniciaven una vida més dura i amb maltractaments, com per exemple el fet que els hi embenessin els peus. Aquest maltractament evolucionava amb els anys, on la dona podia ser humiliada i vexada públicament si el marit creia que no l’havia servit com ell es mereixia, o fins i tot violada i pegada.

Totes aquestes característiques provinents de la tradició xinesa (recordem el fet de la relació home-dona, les dots nupcials, etc.) han provocat que la cultura de més de quatre mil anys d’antiguitat continuïn avui molt present a la Xina. És difícil trencar amb un passat tan dens, però la dona cada vegada més s’està rebel·lant contra el masclisme. Encara que hi comencin a haver-hi avanços, cada quatre minuts una dona es suïcida per problemes amb el marit o desconsideracions patides per un home en el seu lloc de treball o en el mateix carrer (desprestigi públic i social).



Ben aviat la Li Yue ja no es considerarà una “冗 rǒng”. Les dones xineses estan reclamant i aconseguint que els seus drets comencin a ser iguals, que el dels homes. El procés de transformació d’una societat patriarcal a una societat igualitària té un llarg camí per recórrer a la Xina.