Wen Jiabao, l’ex-Primer Ministre va dir: “El desequilibri entre el desenvolupament econòmic i el social és com un home que camina amb una cama més llarga que l’altre”.
Aquesta diferenciació s’ha anat incrementant amb el pas dels anys. Casos com la SARS, fa una dècada o l’increment dels problemes respiratoris, en les ciutats amb alt grau de concentració d’empreses, van posar en evidència les carències del sistema sanitari xinès. Mentrestant la Xina creixia a ritmes de dobles dígits (10% o més) anuals, en el seu PIB, la despesa pública en assistència primària o assistència general no incrementava de la mateixa manera.
Aquest sistema sanitari, poc cuidat pels diferents governs xinesos, des de Mao Zedong a Hu Jintao (1949-2012) no se li van construir alternatives ni tampoc es va potenciar. Precisament, és amb el cas de la SARS, al 2002, que es va descobrir que l’estructura sanitària xinesa estava en bancarrota.
Amb l’entrada de la seva particular revolució industrial (1976), on una gran part dels ciutadans xinesos van començar a abandonar els pobles per anar-se’n a viure a la ciutat (avui en dia ja hi ha més gent vivint a la ciutat que a les zones rurals) complementant-se amb alguns brots epidèmics com la SARS, o l’increment de casos de càncers de pulmó, van demostrar que el sistema sanitari xinès no podia donar resposta a les necessitats de la població (fet que comença a passar actualment a Europa). Això es va evidenciar, amb que la majoria de la població no tenia cobertura sanitària, és a dir, no tenia ni una assegurança privada ni el govern es podia responsabilitzar del cost de l’atenció sanitària. L’aposta que van fer els diferents governs successius, des de Deng Xiaoping fins a Hu Jintao, en la política econòmica va estar encaminada cap a l’exportació.
Amb l’arribada de la crisi als Estats Units i a Europa, conjuntament amb el canvi de l’estructura social interior, abans Hu Jintao i ara Xi Jinping, van començar a canviar el rumb de la seva política econòmica. Van començar a diversificar-la. És a dir, van començar a mirar més cap a les necessitats locals que no pas cap a les necessitats exteriors. La política econòmica xinesa ha començat un període d’apostar també pel mercat interior xinès. Aquesta aposta, no només significa invertir en el propi territori i que els productes manufacturats tinguin una gran incidència dins el territori xinès, sinó que per exemple, s’han proposat la creació d’un sistema de seguretat social per a l’any 2020, un sistema sanitari mixt, on existeixin les cotitzacions dels treballadors a la caixa comuna i on el govern central també faci la seva aportació a aquesta caixa comuna. Aquest aspecte anirà acompanyat per un increment en els salaris dels xinesos, per intentar compensar aquesta cotització.
Novament, la Xina ha mirat a l’exterior per veure què passa. Les crisis en el sector sanitari dels Estats Units o d’Espanya, dos punts de referència per a ells, els ha portat a reflexionar i a fer un gir en el seu rumb político-econòmic. La Xina continua adaptant-se als nous temps i a les noves necessitats. Estan escurçant la cama llarga, i allargant la cama curta.