En un context geopolític a l’Àsia, l’Índia i la Xina són els dos països que, per tamany geogràfic i de població, poden ser comparables fàcilment. De fet, moltes persones posen d’exemple a l’Índia quan es tracte de parlar de democràcia i la contraposen amb la Xina, en la típica comparació entre els dos països. Sense fer un anàlisi en profunditat frases com: “L’Índia és la democràcia més antiga d’Àsia”, o “la Xina s’hauria d’emmirallar amb l’Índia per començar un procés democratitzador”, són exposades a l’aire, amb una simplicitat en la comparació.
Lluny d’aquesta simplicitat comparativa, les vertaderes raons de les diferències entre els dos països s’han de buscar en la diversitat cultural. El sistema de castes i la diversitat religiosa de l’Índia és ben diferent de la tradició confuciana. Aquesta diferència s’ha de buscar en el colonialisme que va patir l’Índia, on el protestantisme va ser un dels motors de l’evolució dels sistemes anglosaxons. Aquesta cultura anglosaxona que va viure l’Índia, la va conduir a interpretar la democràcia com un concepte únic i universal, sense tenir en compte les característiques socials, econòmics i culturals. La visualització que es pot tenir del cas de l’Índia és que, l’Índia és la democràcia més gran del món, sense entrar en les disfuncions de la democràcia índia.
Aquesta conceptualització i l’errònia implementació que ha patit la democràcia a l’Índia ha provocat el seu fracàs, ja que la sobirania no recau en la totalitat de la seva població degut al sistema de castes que pateix el país. Aquest sistema de castes provoca que la democràcia sigui una democràcia imperfecte que provoca greus diferències entre la població.
Per altre banda, la Xina un règim autocràtic però amb la legitimitat de la població (a diferència de la legitimació que té el govern de l’Índia) viu moments totalment diferents als de l’Índia. Si l’Índia va “implementar” la democràcia fa dècades, aquesta ha patit una regressió en el seu funcionament. Per contra a la Xina, està vivint una situació inversament proporcional a l’Índia. Actualment, a la Xina es distingeix entre la democràcia “formal” (Constitució, Parlament, eleccions, etc.) i la “substantiva” o formal.
Las distincions entre democràcia formal (la democràcia que tot el món entén com a democràcia amb totes les seves variants) i la democràcia popular, o democràcia orgànica o democràcia substancial o efectiva... és típica del discurs auto-legitimadors dels règims sense pràctica democràtica de cap tipus (d’arrel comunista o feixista, unipartidista, amb monopoli partidista del poder, amb arbitrarietat jurídica, amb sistemes legislatius sense poder efectiu...) i que disposen de mecanismes de discurs per legitimar-se a si mateixos, davant dels ulls de la població.
La Xina va encaminada a fer el pas de la democràcia efectiva a la democràcia formal (sempre mantenint unes característiques xineses), per contra, l’Índia està fent el procés contrari.
Les cultures tenen un pes molt important en el desenvolupaments de les societats. La Xina es dibuixa en l’horitzó com un drac, que vola i avança en tots els camps: socials, polítics i econòmics; per contra l’Índia s’està convertint en un elefant, a mesura que passen els anys es va tornant més lenta i pesada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada