Calefacció centralitzada

Tot i estar en ple segle XXI encara hi ha molts indrets de la Xina, on hi ha cases que pertanyen al règim. Són cases que es lloguen a un preu raonablement més econòmic. 

Aquestes cases, però, tenen la peculiaritat que la calefacció està centralitzada, és a dir, és el govern qui ordena quan s'ha d'obrir i tancar la calefacció. Ells poden indicar que el dia 1 de novembre la calefacció s'obre, és a dir, premen el botó i engeguen la calefacció per a tots els habitants d'aquestes cases. Si prèviament ha començat a fer fred cal tirar, avui en dia, de radiadors elèctrics, mantes o qualsevol element que pugui donar escalfor. 

El mateix passa en el moment de parar-la. Pot ser que diguin que el dia 1 d'abril la calefacció es tanca. Si durant el mes de març ha fet calor, cal obrir finestres per intentar que la temperatura de l'interior es reguli. 

Aquestes cases, doncs, tenen la peculiaritat que no tenen, en la calefacció, regulador de temperatura. El regulador, novament el posa l'Estat.

El passat i el futur

Mirem cap al futur. Aquesta frase tant comú en el nostre llenguatge és del tot contradictori pels xinesos. Quan diem que mirem cap al futur és perquè per a nosaltres el futur està al nostre davant i està per venir. Pels xinesos és justament el contrari. Si a un xinès li demanes que t'indiqui el futur en una posició del seu cos, et respondrà que el futur està al seu clatell, perquè no pot veure el què vindrà. El futur és incert, per tant, si el tinguéssim a la part del davant (com nosaltres diem) el podríem veure. Per a ells, el passat està al nostre davant (al contrari que nosaltres), perquè tu mires i veus el què ha passat.

Així doncs, passat i futur tenen posicions diferents per als xinesos i pels occidentals.

Escopir

De les primeres coses en les que et fixes quan arribes a la Xina és que la gent d'allà té tendència a escopir al terra. I no ho fan de tant en tant i només unes poques persones. Gairebé la totalitat de la població no té cap mena de problemes per escopir. La tendència a realitzar aquesta acció és tant gran que fins i tot els dies previs als Jocs Olímpics de Beijing, al 2008, es van penjar cartells informatius on es demanava a la població que fos cívica i no escopís. 
Val més no fixar-se en el terra, perquè depenent de les zones, si són molt transitades o no, es pot convertir en un camp ple de mines, és a dir, de saliveres i altres fluids. Si ens fixem a terra podem estar anant de puntetes i saltant constantment, per això val més no pensar-hi i endavant!
El fet d'escopir és un fet cultural. Pels xinesos tot allò que prové de dins del cos s'ha d'expulsar i no guardar. Diuen que això de guardar-se els mocs en un mocador dins la butxaca dels pantalons és una autèntica "guarrada". Visions diferents del què és polit i el què no.

La conducció

100.000 morts i 470.000 ferits, a l'any, o el què és el mateix que dir que cada dia moren 680 persones i 45.000 resulten ferides en accident de trànsit.
No es d'estranyar que les xifres siguin les que són. Els xinesos disten molt de ser bons conductors. Les seves habilitats al volant deixen molt que desitjar. No és d'estranyar veure avançaments en curves tancades i sense gens de visibilitat, avançaments pel voral, canvis de carril sense indicar-los, traspassar dobles continues... Els semàfors, sovint són ignorats, i els excessos de velocitat estan a l'ordre del dia. 
Pujar en un cotxe conduit per un xinès pot suposar posar en perill la integritat de qualsevol. 
Els clàxons no arriben a la fi dels seus dies conjuntament amb la resta del vehicle. La gran utilització d'aquests per indicar que un ha trigat dos segons més del què pot ser previst en iniciar el recorregut, o simplement per indicar que es vol avançar (els intermitents se'ls podrien estalviar en els cotxes xinesos), fan que aquests tinguin una vida curta.
Els altres gran perjudicats per la temerària conducció són la gent que va en bicicleta. El nombre de morts per atropellament són molt elevats. Les bicicletes, una de les icones de la societat xinesa no és respectada pels vehicles motoritzats. 
Un trajecte en taxi o autobús, pot semblar una odissea. Ja no cal pensar, el què és conduir un mateix per allà. Una aventura no apta per a cardíacs. 

Taxistes

Arribes a l'aeroport internacional de Beijing, un "petit" aeroport d'un milió de metres quadrats (el més gran del món), on cada any hi ha un trànsit de 76 milions de passatgers. Després de passar els controls de passaports surts a l'exterior i una munió d'homes se't llencen al damunt oferint-te portar a la teva destinació. Aquesta munió són taxistes "il·legals", que no tenen llicència o be treballen fora d'hores. El perill d'agafar un taxista d'aquests quan aterres a Beijing o a qualsevol altre ciutat xinesa, és que la tarifa que et cobrin sigui molt més que no la que pertoca, per tant, val més agafar un dels taxis grocs, vermells o negres.
Un cop estàs situat a dins de la gran ciutat i coneixes les tarifes, és el moment d'agafar un taxista il·legal, perquè amb una petita negociació et pots estalviar algun yuan que altre. 
Els taxistes xinesos a diferència dels catalans o espanyols, no els hi agrada fer carreres llargues. Als d'aquí es queixen si han de fer dues cantonades, als d'allà t'ho agraeixen. El fet que el km només costi 1 yuan (0,10€) fa que els grans trajectes no els surti a compte. La baixada de bandera són 10 yuans (1€). Per això si han de recórrer més de dos anells es puguin negar a portar-te. 
Quan es va a pagar s'ha d'intentar portar bitllets petits, no accepten bitllets grans. És a dir, si una carrera ha costat 20 yuans (2€) no els pots pagar amb un bitllet de 100 yuans (10€). És possible que si no portes res més petit et portin fins al banc més proper a que treguis diners.

Europa a la dreta, Xina a l'esquerra

Quan gairebé la totalitat dels actuals governs dels Estats europeus són conservadors, i aquells països que encara mantenen governs socialdemòcrates o d'esquerres viuen els seus últims dies, a la Xina comença a haver-hi un efecte contrari.
A Europa amb la forta crisi financera que s'està vivint han sorgit els indignats a diversos països. Aquests indignats protesten per una sèrie de desigualtats socials i econòmiques. Ells, no aniran a votar, això donarà pas a governs de dretes, estiguin o no ara al poder. Històricament els europeus hem estat així, en èpoques de descontentaments socials les esquerres no voten i les dretes guanyen. Després del maig del 68, la darrera gran revolta social viscuda a Europa, el General De Gaulle es va alçar amb el poder a França amb una majoria aplastant.
Avui en dia, la Xina tampoc s'escapa de les revoltes socials. Després d'una dècada on el liberalisme econòmic (el mateix que ha portat a Europa a la gran recessió) ha acampat pels mercats xinesos, les diferències entre rics i pobres han anat creixent. Tot i que cada vegada hi ha més rics, el nombre total de pobres que viuen amb menys d'1$ al dia són 250 milions, i molts d'altres que pateixen per arribar a finals de mes.
Aquestes diferències han provocat gran revoltes socials a la Xina. Unes revoltes que han anat prenent força a mesura que el temps ha anat passant. Estan agafant tant de protagonisme que el Partit Comunista Xinès (PCX) ha hagut de començar a plantejar-se un canvi en les seves polítiques socials i econòmiques. 
La població comença a recuperar pel·lícules dels anys 60's, missatges emesos sota el mandat de Mao, i reclamen les polítiques més d'esquerres que va haver durant la dictadura maoista. 
El gir cap a l'esquerra és evident. Reclamen igualtat d'oportunitats, reformes en el sistema polític i econòmic de caire nacionalista i antiliberal, aproximació del govern a la societat... El PCX veu com el fantasma (desintegració) de la URSS torna a apareixer, per això busca fer aproximacions als reclams de la societat.
A Europa les protestes estant quedant en un no res. A la Xina comencen a haver-hi gestos.
Mentrestant Europa gira a la dreta, la Xina ho fa a l'esquerra.

El número de la sort, el 8

Avui fa 3 anys de l'inici dels Jocs Olímpics de Beijing. Avui som 8 d'agost, o be 8 del mes 8. Fa tres anys va coincidir que érem 08-08-08. Casualitat que els xinesos iniciessin aquell dia la cerimònia inaugural dels JJ.OO? Doncs no. Certament, el número 8 és el número de la "bona sort". 
Per buscar els orígens del perquè és el 8, hauríem de remuntar-nos als inicis dels temps imperials. El fet que el 8 en xinès es pronunciï "ba" i la paraula "enriquiment", "guanys econòmics" o "fortuna de diners" també sigui "ba", però amb diferent entonació, fa que es triés aquest número com el de la "bona sort".
Els primers emperadors es rodejaven de 8 assessors imperials, tenien 8 muntanyes sagrades, existien els 8 punts cardinals... tot estava al voltant del 8. Això era el símbol que el país seria pròsper i tindria futur.
Avui en dia aquesta tradició encara continua. I els JJ.OO no van ser una excepció. Per rissar el rínxol, els JJ.OO es van inaugurar a les 8 i 8 de la tarda. 
A part dels JJ.OO aquell dia, de fa tres anys, més de quinze mil parelles van contraure matrimoni, per tal d'assegurar una bona i feliç vida. 
Moltes dones es van quedar embarassades calculant que els seus fills poguessin néixer aquell famós dia. És per aquest motiu que moltes d'elles van voler que els seus fills neixessin per cessària el dia 08-08-08.
Si els telèfons que porten el 4 costen molt de vendre, els telèfons amb varis 8, són els més demandats.

El sistema de salud en China, un problema (IV)

La inseguridad sanitaria se ha convertido en un problema social. Sólo en 2003, el coste económico llegó a 800.000 millones de yuanes (80.000 millones de euros), alrededor del 7 % del PIB.

Los costes económicos causados por las enfermedades incluyen tanto las pérdidas directas e indirectas. Los costes económicos directos se refieren a la suma total de gastos directos o gastos de las pérdidas causadas por las enfermedades,  las tasas de pacientes, la atención de la salud y el tratamiento, la medicina nutricional,  los gastos de viaje y los gastos de transporte de los pacientes que recibieron los servicios médicos. Los costes económicos indirectos son las pérdidas ocasionadas a la sociedad y a la familia en la riqueza en la ausencia del trabajo (mano de obra), debido a la enfermedad y la muerte prematura. La medición es el número de días de ausencia del trabajo convertido en dinero por un determinado nivel económico.

Teniendo en cuenta que cada persona hace 0,134 visitas al hospital cada quince días, el total de gastos por visita (incluidos los médicos y otros gastos) es de 127 yuanes (13 Euros). Dado que el número de hospitalizaciones es 0.036 por persona y año, el coste total por hora es de 3.904 yuan (390 Euros), y el total de gasto anual es 181.500 millones de yuanes (18.100 millones de Euros), lo que representa el 1,6% del PIB. El coste económico total por enfermedades es de 61.710 millones de yuanes (61.700 millones de Euros), el 5,3% del PIB. Esto no incluye las tasas que se producen a partir de auto-tratamiento sin ver a los médicos.

Los costes económicos indirectos por enfermedad, son que cada persona va cada 0,194 veces cada quince días al médico. Si a esto se le suma que el empleo total supone una producción de 744.000 millones de yuanes (7440 millones de Euros) en el país, la pérdida que se produce en el trabajo son muy elevados.

Por último, el total de las pérdidas por enfermedad, es decir, pérdidas directas e indirectas, en 2003 ascendió a 826.300 millones de yuanes (83.000 millones de Euros), el 7,1 por ciento del PIB.

Todo esto muestra que China no es sólo una sociedad con una gran inseguridad sanitaria, sino que tiene también una enfermedad en la economía de desarrollo con enormes pérdidas, deribadas de los problemas sanitarios que sufre la población.

El sistema de salud en China, un problema (III)

La salud es un tema eterno en las conversaciones de la sociedad china. Salud y vitalidad son uno de los valores perseguidos por el hombre desde su aparición. En China se pretende garantizar la salud de las personas, este es uno de los objetivos fundamentales para su gobierno. Por este motivo tiene planeado la construcción de un sistema de bienestar, para que toda la sociedad pueda afrontar con garantías los próximos veinte años, es decir, permitir a los 1.4 millones de personas vivir más, de una manera más saludable y tener una vida de alta calidad.

Cuando hablamos de inseguridad sanitaria, nos referimos a los factores de riesgo, que la salud no puede estar sometida a un control o que las personas se han visto privadas de los derechos básicos de salud, como el no poder disfrutar de un servicio elemental de salud, seguro médico, o que no tengan condiciones básicas garantizada y con un entorno de vida perjudiciales para su salud.

La inseguridad sanitaria se ha convertido en uno de los mayores desafíos a la seguridad humana en China. La inseguridad sanitaria de todo el pueblo chino asume las siguientes características: 

En primer lugar, es universal, esto quiere decir que existe en diferentes hábitats y regiones, entre personas de distintos niveles de ingresos, carrera profesional y grupos de edad. En términos de distribución regional, la inseguridad sanitaria existe en todas las regiones, no sólo en las zonas rurales, sino también en las zonas urbanas, no sólo en las zonas de bajos ingresos, sino también en los de ingresos medianos y altos ingresos. En términos de distribución entre los diferentes grupos de personas, la inseguridad sanitaria afecta a todos los tipos de población, pero especialmente ancianos, mujeres y niños.

En segundo lugar, la inseguridad sanitaria abarca una gran población. Como China es un país poblado, incluso si hay una fracción de la inseguridad sanitaria, la cifra absoluta es considerable.

En tercer lugar, la inseguridad sanitaria existe no sólo entre las personas expuestas a la inseguridad, sino también a las causas de todo tipo como los gastos de la economía, incluidos los costes económicos directos, tales como los honorarios de pacientes ambulatorios y la media de las tasas y los costes indirectos, como las pérdidas causadas por la ausencia del trabajo debido a la mala salud. Los costes económicos en 2003 representaban aproximadamente el 7 por ciento del PIB, incluyendo los costes económicos y pérdidas mentales.

Por último, la salud de la población y el desarrollo económico han formado una "paradoja del desarrollo". En los últimos diez años, la economía de China ha mantenido un crecimiento de alta velocidad y el nivel de renta per cápita ha aumentado enormemente. China muestra que el PIB per cápita creció aproximadamente 1,15 veces entre 1993-2003. Este dato ha dado testimonio de lo que el Primer Ministro Wen Jiabao dijo que, en general, existe el problema de que "una pierna es larga y la otra es corta", refiriéndose al desarrollo económico y social. El problema es especialmente notable en el area de la salud. 

El sistema de salud en China, un problema (II)

Una tercera parte del país sufre el efecto de la lluvia ácida. La mitad de las aguas en sus siete mayores ríos es prácticamente inutilizable. Cuatrocientas de las seiscientas noventa y nueve ciudades de China sufren cortes en su suministro de agua, y ciento diez de ellas de carácter severo. La mayoría de los novecientos millones de campesinos no tienen acceso a agua limpia. Cerca de la mitad de los ríos chinos y el 90% de su agua urbana está contaminada en diversos grados. 

El estado de las aguas subterráneas es particularmente grave, porque en China el 70% del suministro de agua es para el consumo humano y el 40% de la destinada a la irrigación proviene de ahí. La sobreexplotación de las aguas subterráneas ha creado serios problemas de salificación en zonas costeras de cinco provincias chinas. En las llanuras del norte cada vez hay que extraer desde más profundidad: donde hace dos generaciones se accedía al agua desde pozos artesanales muy superficiales, hoy hay que perforar trescientos metros o más. 

Las pérdidas medioambientales se estiman entre el 5% y el 20% del Producto Nacional Bruto (PNB), en los últimos veinte años. La estrategia de urbanización comienza a ser puesta en cuestión porque es evidente que no hay recursos para sostener la urbanización de ochocientos millones más. Desde el inicio de la reforma de Deng Xiaoping, a principios de los ochenta, el número de ciudades ha pasado de 315 a 669. Cada año se construyó una media de 760.000 kilómetros cuadrados y cada año esa expansión del ladrillo y el asfalto aumenta a razón de un 5,7%.

La urbanización ha restado superficie agraria a una sociedad que presenta la relación más crítica del planeta entre población (mucha)  y tierra (escasa). Entre 1988 y 2000 los chinos han pasado de 0,0012 kilómetros cuadrados per cápita a 0,0010.

El sistema de salud en China, un problema

La mayor oportunidad de desarrollo a que se enfrenta China en el siglo XXI es la globalización económica pero el mayor desafío que enfrenta a China es la inseguridad humana. La inseguridad humana se convertirá en un importante desafío para China en materia de desarrollo a largo plazo, y a la estabilidad social a lo largo del siglo XXI.
¿Cuál es el papel de la "salud pública" en la seguridad de las personas cuando parece que la seguridad de las personas se encuentra en manos de políticos, soldados, policía y  diplomáticos?
La salud es un tema eterno en las conversaciones de la sociedad china. Salud y vitalidad es uno de los valores perseguidos por el hombre desde su aparición. En China se pretende garantizar la salud de las personas, uno de los objetivos fundamentales para su gobierno. Por estas razones, China tiene planeado la construcción de un sistema de bienestar, del cual ya se han dado los primeros esbozos,  para que toda la sociedad pueda afrontar y disfrutar de este nuevo sistema con garantías para los próximos veinte años.

China invertirá casi 100.000 millones de euros en crear un sistema público de salud que cubra las necesidades básicas de sus 1.400 millones de habitantes. Actualmente, más del 80 por ciento de la población, o lo que es mismo, mil millones de la población urbana y rural no están cubiertos por el seguro médico. 
Los progresos de China en la mejora de la salud humana no sólo beneficiarán a los 1,4 millones de chinos sino que también ayudará a realizar los Objetivos de Desarrollo del Milenio, hito que permitiría disminuir estos índices tan brutales, que reflejan  la falta de planificaciones, objetivos y políticas activas por parte del gobierno de Pekín, y que tienen una correlación directa con el alto grado de inseguridad humana que se vive en el país asiático.

PIB i democràcia, van units?

Sovint existeix la idea que la democràcia i la modernització, moltes vegades va lligada a l'increment econòmic. A més Producte Interior Brut (PIB) més propensió a la democràcia, en quan a metes normatives i fins i tot obligatòries de l'evolució històrica.
A la segona meitat del segle XX, una de les discussions més freqüents en la ciència política comparada va ser, i continua sent avui en dia, l'estudi del tipus de relació existent entre el desenvolupament econòmic i la democràcia com a règim polític.
Seymour M. Lipset va escriure que quan millor li va a un país en termes econòmics, majors són les possibilitats d'esdevenir i mantenir governs democràtics.
Segons Adam Przeworski, un major PIB per càpita es correlaciona amb la democràcia. Les més riques democràcies mai han tornat a caure en l'autoritarisme.
Hi ha altres autors que afirmen que un alt PIB per càpita també augmenta la llibertat política.
Això es veu en entredit si observem  la taula, qui ens indica els % del PIB del Regne Unit, Estats Units, Japó i Xina, respecte el PIB mundial del període 1820 al 1998.

	1820	1870	1913	1950	1973	1998
REGNE UNIT	5,2	9,1	8,3	6,5	4,2	3,3
ESTATS UNITS	1,8	8,9	19,1	27,3	22	21,9
JAPÓ	3	2,3	2,6	3	7,7	7,7
XINA	32,9	17,2	8,9	4,5	4,6	11,5

Si féssim cas als anteriors autors, quan deien que a més PIB més propensió a la democràcia, la Xina hauria de ser un país plenament democràtic, ja al 1820. Sovint les teories generals no serveixen, ja que sempre hi ha excepcions. La Xina n'és una.

De races, llengües i Estat.

L'Estat Xinès compta amb una llengua oficial. Tothom la coneix pel xinès mandarí. Els mandarins eren els alts funcionaris de l'Estat. Ells eren els qui produïen els texts oficials, i amb qui havies d'anar a veure per qualsevol gestió amb l'administració. És a partir del seu pes dins la societat xinesa on el xinès administratiu, o sigui el seu, és el que es fa extensiu, com a llengua oficial, ja que era el qui regia l'oficialitat. Per això avui en dia es coneix com a xinès mandarí.
Actualment a la Xina tenen una llengua oficial, 7 "dialectes" (que es poden considerar llengües) entre els quals el cantonès amb 70 milions de parlants. Aquests dialectes, llengües, etc... són parlades per les 55 ètnies existents. Davant de tanta diversitat, l'escriptura s'ha convertit en l'eix vertebrador per tal que a la Xina no hi hagi 55 Estats diferents. A partir de l'escriptura (un art cultural) la unificació del territori ha estat possible, sinó ens podríem haver trobat actualment amb aquests 55 Estats diferents, dins la mateixa Nació.