LA PRIMERA APROXIMACIÓN A LA DEMOCRACIA EN CHINA

El término democracia y su debate en China entraron en las agendas, tanto de los políticos como de los intelectuales chinos, a mediados del siglo XIX. Pensadores como Kang Youwei 康有为 (1858-1927), Yan Fu 严复 (1854-1921), Liang Qichao 梁启超 (1873-1929) o Sun Yat-sen 孙逸仙 (1866-1925), entre otros, comenzaron a preguntarse cómo adaptar la democracia a las circunstancias históricas, económicas, sociales y políticas de China, y una vez hecho el planteamiento, si, en primer lugar, la democracia era viable tal y como se entendía en Occidente, o bien se había adaptarse a las características de China, o bien, como tercer punto y último escenario, si una vez exploradas todas las definiciones, obstáculos, beneficios y perjuicios, la democracia debía refutar del marco de pensamiento chino.

Todos estos movimientos de ideas se iniciaron con Wei Yuan 魏源 (1794- 1857), quien fue el primer erudito chino en hablar del concepto democracia en China. Wei Yuan estaba profundamente preocupado por la crisis que afrontaba China en el siglo XIX, pero, mientras él seguía siendo leal a la dinastía Qing, también esbozó una serie de propuestas para la mejora de la administración del imperio.

Wei Yuan editó y publicó en 1842, Hǎiguó túzhì 海 國 圖 志 (Introducción a los países de ultramar), que fue el primer libro, que se publicó en China, para observar las políticas extranjeras, las economías y las sus culturas. Inicialmente el autor describe el sistema federalista, de la forma en que se practica en los Estados Unidos, y lo hace de manera positiva:

"No hay rey o emperador en los Estados Unidos de América [un país] que se compone de veintisiete estados y millones de ciudadanos... Los veintisiete estados fueron divididos en dos áreas, Occidente y Oriente, y eligieron a una persona llamada presidente. El presidente no es hereditario y tiene que ser cambiado en un periodo de cuatro años. Tal sistema político es fundamentalmente diferente al de nuestra historia, y todo el pueblo estadounidense es consiente de ello. ¿Por qué no creemos que está bien?”

¿Pero realmente era necesario intentar adaptar el modelo de las democracias liberales en China? Para mostrar una de las respuestas más adoptadas entre los autores intelectuales de mediados del siglo XIX hasta principios del XX en China, cabe citar hoy en día a Francis Fukuyama cuando explica que "Al final de la historia, no será necesario que todas las sociedades se conviertan en sociedades liberales exitosas, meramente que terminen con sus pretensiones ideológicas de representar formas diferentes y superiores de la sociedad humana".

Este es precisamente el debate que surge en el seno de la sociedad china a mediados del siglo XIX y que se ha ido extendiendo durante décadas, hasta el día de hoy. Una de las premisas que ha surgido a lo largo del estudio del debate de la democracia en China, es lo que Francis Fukuyama advierte, con posterioridad, cuando afirma que: “la democracia liberal es la única norma universalmente válida porque fundamentalmente resolvía las "contradicciones involucradas” en la lucha humana por el reconocimiento de esta, asegurando un reconocimiento universal e igualitario que no es convincente”. La tesis de Fukuyama explica que las circunstancias históricas y culturales particulares de cada sociedad, hacen de la democracia liberal al estilo euroamericano un concepto inadecuado, incluso perjudicial, por sus sociedades, y las alternativas no liberales tienen unas soluciones a sus problemas.

TRATADOS DESIGUALES (1842-1915)

Después de la Primera Guerra del Opio (1839-1842), se firmó una serie de tratados, que hacen referencia a la calidad de las condiciones en que fueron firmados, algunos de estos tratados entre China y algunas de las potencias extranjeras, como por ejemplo: Reino Unido, Francia, Estados Unidos o Rusia.

Estos tratados fueron firmados entre el siglo XIX y el siglo XX, periodo en el cual, China fue incapaz de resistir a las presiones militares y económicas de las potencias euro-americanas.

Algunos de estos tratados fueron: Nánjīng Tiáoyuē 南京條約 (Tratado de Nanjing), con Reino Unido (1842); Zhōng měi wàng shà Tiáoyuē 中美望廈條約 (Tratado de Wangsha), con los Estados Unidos de América (1844); Huángbù Tiáoyuē 黃埔條約 (Tratado de Whampoa) con Francia (1844), Àihún Tiáoyuē 璦琿條約 (Tratado de Aigun), con Rusia (1858); Běijīng Tiáoyuē 北京條約 (Convención de Pekín), con Francia, Reino Unido y Rusia (1860).

Esta serie de tratados debilitaron al país. Especialmente duro fue el Tratado de Nanjing, que comportó la cesión de Hong Kong a manos británicas y la extraterritorialidad, permitió a los extranjeros establecerse en territorio chino y ver reducida la soberanía china. Fue el primer tratado en incluir la llamada cláusula de la nación más favorecida: cualquier concesión que China hiciera a cualquier nación, de manera automática, en virtud de esta cláusula, quedaría también otorgada al Reino Unido.

A partir de esta cláusula, se incluyó en los otros tratados firmados por China, hecho que significó una carrera imparable para ocupar esferas, cada vez más amplias de la soberanía del imperio Qing.

Una conocida viñeta humorística, aparecida a principios del siglo XX, en un diario francés, mostraba satíricamente esta ansia compartida para repartirse el pastel chino, entre los diferentes participantes del banquete colonial, ante la mirada impotente de un funcionario chino. A partir del 1860 se inició un proceso imparable de penetración euro-americana, que llegó hasta el primer tercio del siglo XX. El número de puertos abiertos se fue ampliando constantemente, los grandes imperios euro-americanos pasaron a controlar importantes ámbitos de la esfera económica china y el número de países con tratados incrementó, hasta el punto que naciones menores de Europa, América del Sur o de Asia, también firmaron este tipo de acuerdos.

China se convirtió, en una semi-colonia, sometida a los intereses de las potencias euro-americanas.

EDUCACIÓN Y POLÍTICA

La calidad de los electores también nos da a entender el porqué de los resultados en determinados países. La calidad es fundamental para saber qué vota cada persona y por qué vota. Una baja calidad del elector puede interferir en los resultados de las elecciones. Aquí aparece un elemento clave para entender la calidad del elector: la educación en el campo de la política. Feng Guifen (1809-1874), a principios del siglo pasado hizo la siguiente afirmación en referencia al sistema democrático euroamericano: "learn from the West, yes; borrow from the West, yes; but not rely on the West" (Schell i Delury, 2013).

El campo de la educación siempre se tiene que ver como uno de los elementos clave para entender la sociedad y la política de un Estado. Otro intelectual chino de principios del siglo XX, Wang Tao (1828-1897) ya exponía que la educación de la población era básica para entender el buen funcionamiento de la política de un país. Por eso hacía una comparación (de Bary y Lufrano, 2000) entre los directores de los centros educativos y los políticos. Wang Tao apuntaba que ambos, directores y políticos tenían que ser personas altamente preparadas. No podía haber malbaratamiento de fondos públicos y que estas personas que ocupaban sitios de responsabilidad, tenían que ser competentes y tener sentido de la responsabilidad y saber las funciones de su lugar de trabajo. Si los directores de las escuelas fuesen de ciudades grandes o pequeñas, tenían que estar altamente capacitados para dirigir la educación del centro. Si las personas que dirigían los centros eran personas eficientes, la escuela, y en consecuencia los alumnos estarían altamente capacitado para afrontar aquellas reformas que se introdujeran, con la plena garantía que la sociedad entendería sus conceptos y mecanismos. La escuela era el punto de partida para el pacto, para entender el funcionamiento.

La educación es el elemento clave para poder hacer cualquier tipo de cambio. La calidad del ciudadano y del político viene determinada por este aspecto humano. Zhang Zhidong (1837-1909), otro intelectual de finales del siglo XIX y principios del XX, comentaba que: “Since ancient times, for the brightness or darkness of the fate of the world, and for the prosperity or decadence of men of ability, the external reason has lain in government the internal reason has lain in education” (Teng i Fairbank, 1973).

CHINA DESPEGA HACIA EL CIELO (Publicat a La Vanguardia, 22/01/2017)

China se convertirá en el mayor mercado de aviación del mundo en 2035. El Consejo de Estado de China proyectó que se construya desde 2017 hasta 2035 más de 500 aeropuertos en todo el país. China tenía 210 aeropuertos civiles a finales de 2015. Esto significa que a medida que se abre el mercado de servicios intermedios, los inversionistas extranjeros calificados, opten a participar en otras etapas del proceso de construcción, como en el Aeropuerto Internacional Pekín Capital.

Paralelamente se espera que China posea más de 5.000 aviones multifuncionales para 2020 debido al aumento de las rutas internacionales, la cuadruplicación del tráfico de pasajeros a nivel nacional, la demanda de nuevas aeronaves y la aparición de compañías de bajo coste. Según las predicciones de Airbus el número medio de vuelos por persona al año aumentará de 0,3 en 2017 a 1,3 en 2035. Esta cifra, superior a la de Europa, es la razón por la que tanto Airbus como Boeing creen que China se convertirá en el mercado aéreo más grande del mundo. Como resultado de estas proyecciones favorables, la apuesta no es sólo a nivel de compra de aeronaves a Boeing y Airbus, sino que la gran apuesta es por la creación de una industria aeronáutica propia.

En 2015, el gobierno de Pekín realizó la primera gran compra de aeronaves, con la adquisición de 130 Airbus A320 y A330 por unos 15.500 millones de euros. En 2016, China compró 164 aviones a Boeing, por un valor de 11.000 millones de dólares, y convirtió al país en su mayor cliente. Para alcanzar los objetivos, China necesita 7.000 nuevas aeronaves valoradas en 1.025 billones de dólares en las próximas dos décadas. Esto ha significado un acuerdo comercial con Boeing para el subministro de nuevas aeronaves. China representará el 30% de todas las entregas de aviones de Boeing. Este acuerdo significará 150.000 empleos, fijos, en EE.UU al año. A consecuencia del acuerdo comercial, Boeing anunció la construcción de sus primeras instalaciones offshore en China, invirtiendo alrededor de 1.000 millones de dólares cada año para apoyar la industria de la aviación de China.

Pekín no sólo mira hacia fuera e intenta crear su propia industria aeronáutica. En el campo de la construcción de aeronaves de largo recorrido, con capacidad para 300 pasajeros y una autonomía de 12.000km, Commercial Aircraft Corporation of China Ltd ha cerrado un acuerdo con la rusa United Aircraft Corporation para desarrollar el primer avión chino de doble pasillo, el C-929. Esta aeronave compertirá con el Airbus A-350 o el Boeing 787. Para que la aeronave pueda ser competitiva, a nivel de mercado, el C-929 tendrá que ser un 10% más eficiente en el uso de combustible que sus competidores. China despega hacia el cielo.

Marc Selgas i Cors (La Vanguardia, 22-01-2017)

D'eleccions... (Presidents)

Sovint quan parlem del sistema polític xinès i el comparem amb el sistema occidental, pensem en com de democràtic és la nostra manera d’escollir els nostres líders i com de fosca és la manera com ho fan els xinesos.

Lluny d’aquesta realitat els propers posts intentaré explicar com de distorsionada tenim aquesta visió. En el pròxim post explicaré quin és el procés que segueixen els polítics xinesos abans de ser elegits. 

Saltant-me el primer pas o fase, exposaré que els líders xinesos (President i Primer Ministre) no seleccionen personalment els que seran els seus ministres. Aquests venen elegits mitjançant capes i capes de democràcia interna institucionalitzada, la qual avaluarà la seva idoneïtat basada, en gran mesura, en el seu provat acompliment personal, en les seves habilitats de lideratge, els seus coneixements i mèrits personals, les habilitats per parlar en públic i per transmetre, és a dir en un estricte procés de selecció a partir de la meritocràcia.

L’arribar al poder és un procés de superació personal, un procés de selecció natural, però no com passa sovint al nostre voltant, on la llei de l’amiguisme o la llei de fer saltar al company per aconseguir un lloc de poder és el que regne, sinó és una lluita per aconseguir ser el número u en el procés per arribar a ser Primer Ministre o President de la Xina. 

Si a la Xina arribar al poder significa una carrera de superació personal i maduresa, i a l’arribar no pots escollir els companys de viatge (ministres) a Occident hem vist sovint com algunes persones són posades a ocupar carteres sense tenir una experiència anteriorment en el camp de l’administració pública o en el camp associatiu, per posar dos exemples. Aquí s’arriba sovint per amiguisme o per interessos personal de qui decideix.

És difícil imaginar, a la Xina, que un alcohòlic com George W. Bush, pugui arribar a ser President, o que una persona sense dominar més d’una llengua (Presidents del Regne d’Espanya) pugui governar un país, o fins i tot una persona sense cap experiència de treball en l'administració pública com Barack Obama, arribi també a ser President d’un Estat.

Aquest procés que ha emprès la Xina, per seleccionar les persones més capacitades per estar al davant del govern del seu país, ha provocat la injecció de sang nova dins de l'estructura de la direcció del PCX, que garanteix l'estabilitat, la coherència i la continuïtat en la construcció de la nació amb un enfocament estratègic a llarg termini. Aquí les coses només es miren a curt termini (una altre diferència). Actors, personatges inexperts i incompetents amb el suport dels principals partits polítics, grups d'interès i els diners de les empreses, poden servir al Parlament i el Congrés dècades i dècades, sense límit per quedar-se a la cadira. A la Xina els períodes d’estància són molt més breus que a Occident, fet que ajuda a la renovació constant i al no encrostament del pensament i les idees polítiques.

La meritocràcia porta a una selecció natural i a un progrés del país. Els dits, només serveixen per quedar-se aferrat a una cadira...

La Manipulació Mediàtica dels Mitjans de Comunicació Occidentals Respecte els Pressupostos

Aquest 5 de març s’ha publicat el pressupost general de l’Estat xinès. Un pressupost que molts mitjans de comunicació s’han afanyat a publicar, però curiosament només una part. La part del pressupost en defensa. 

La manipulació mediàtica que els mitjans de comunicació occidentals, ofereixen, donant informacions segmentades de les notícies, propicien que l’opinió que es faci el ciutadà, sobre el què està passant realment a la Xina, no sigui la real. Si bé és cert que el pressupost en defensa ha estat incrementat en un 12,2% no és menys real que de les 15 partides pressupostàries 13, hagin estat incrementades i només 2 s’hagin vist reduïdes. 

També cal indicar que de les 13 partides que incrementen ,de la primera meitat en % d'increment es troben: salut, cultura i educació, totes elles superant el 9% d'increment. Tres partides essencials per tal que un país pugui prosperar.

A continuació us faig saber, quines han estat les partides en qüestió:

1- Medicina i atenció sanitària: increment del 15.1%

2- Defensa nacional: increment del 12.2%

3- Emmagatzematge del gra, olis i altres materials: increment del 10.1%

4- Seguretat social i ocupació: increment del 9.8%

5—Cultura, esports i mitjans de comunicació: increment del 9.2%

6— Educació: increment del 9.1%

7— Seguretat de la llar: increment del 9%

8— Ciència i Tecnologia: increment del 8.9%

9— Agricultura, boscos i conservació de l’aigua: increment del 8.6% 

10—Conservació i protecció del medi ambient: increment del 7.1%

11— Seguretat pública: increment del 6.1%

12— Transport: increment del 5.1%

13—Serveis públics generals: increment del 2.6%

14— Serveis comercials: reducció del 19,1%

15— I+D: reducció del 20.7% (degut a que s’ha deixat d’invertir en construcció d’infraestructures) 

A partir d’aquí es deixa al lector perquè extregui les seves pròpies conclusions. Ara bé, també es convida a que es faci una comparativa amb els pressupostos generals de qualsevol Estat Occidental. Veurem que les diferències són majúscules.

Canvi en el Model del Sistema Sanitari

Wen Jiabao, l’ex-Primer Ministre va dir: “El desequilibri entre el desenvolupament econòmic i el social és com un home que camina amb una cama més llarga que l’altre”. 

Aquesta diferenciació s’ha anat incrementant amb el pas dels anys. Casos com la SARS, fa una dècada o l’increment dels problemes respiratoris, en les ciutats amb alt grau de concentració d’empreses, van posar en evidència les carències del sistema sanitari xinès. Mentrestant la Xina creixia a ritmes de dobles dígits (10% o més) anuals, en el seu PIB, la despesa pública en assistència primària o assistència general no incrementava de la mateixa manera. 

Aquest sistema sanitari, poc cuidat pels diferents governs xinesos, des de Mao Zedong a Hu Jintao (1949-2012) no se li van construir alternatives ni tampoc es va potenciar. Precisament, és amb el cas de la SARS, al 2002, que es va descobrir que l’estructura sanitària xinesa estava en bancarrota. 

Amb l’entrada de la seva particular revolució industrial (1976), on una gran part dels ciutadans xinesos van començar a abandonar els pobles per anar-se’n a viure a la ciutat (avui en dia ja hi ha més gent vivint a la ciutat que a les zones rurals) complementant-se amb alguns brots epidèmics com la SARS, o l’increment de casos de càncers de pulmó, van demostrar que el sistema sanitari xinès no podia donar resposta a les necessitats de la població (fet que comença a passar actualment a Europa). Això es va evidenciar, amb que la majoria de la població no tenia cobertura sanitària, és a dir, no tenia ni una assegurança privada ni el govern es podia responsabilitzar del cost de l’atenció sanitària. L’aposta que van fer els diferents governs successius, des de Deng Xiaoping fins a Hu Jintao, en la política econòmica va estar encaminada cap a l’exportació. 

Amb l’arribada de la crisi als Estats Units i a Europa, conjuntament amb el canvi de l’estructura social interior, abans Hu Jintao i ara Xi Jinping, van començar a canviar el rumb de la seva política econòmica. Van començar a diversificar-la. És a dir, van començar a mirar més cap a les necessitats locals que no pas cap a les necessitats exteriors. La política econòmica xinesa ha començat un període d’apostar també pel mercat interior xinès. Aquesta aposta, no només significa invertir en el propi territori i que els productes manufacturats tinguin una gran incidència dins el territori xinès, sinó que per exemple, s’han proposat la creació d’un sistema de seguretat social per a l’any 2020, un sistema sanitari mixt, on existeixin les cotitzacions dels treballadors a la caixa comuna i on el govern central també faci la seva aportació a aquesta caixa comuna. Aquest aspecte anirà acompanyat per un increment en els salaris dels xinesos, per intentar compensar aquesta cotització. 

Novament, la Xina ha mirat a l’exterior per veure què passa. Les crisis en el sector sanitari dels Estats Units o d’Espanya, dos punts de referència per a ells, els ha portat a reflexionar i a fer un gir en el seu rumb político-econòmic. La Xina continua adaptant-se als nous temps i a les noves necessitats. Estan escurçant la cama llarga, i allargant la cama curta.

Índia vs Xina (una petita comparativa)

En un context geopolític a l’Àsia, l’Índia i la Xina són els dos països que, per tamany geogràfic i de població, poden ser comparables fàcilment. De fet, moltes persones posen d’exemple a l’Índia quan es tracte de parlar de democràcia i la contraposen amb la Xina, en la típica comparació entre els dos països. Sense fer un anàlisi en profunditat frases com: “L’Índia és la democràcia més antiga d’Àsia”, o “la Xina s’hauria d’emmirallar amb l’Índia per començar un procés democratitzador”, són exposades a l’aire, amb una simplicitat en la comparació.

Lluny d’aquesta simplicitat comparativa, les vertaderes raons de les diferències entre els dos països s’han de buscar en la diversitat cultural. El sistema de castes i la diversitat religiosa de l’Índia és ben diferent de la tradició confuciana. Aquesta diferència s’ha de buscar en el colonialisme que va patir l’Índia, on el protestantisme va ser un dels motors de l’evolució dels sistemes anglosaxons. Aquesta cultura anglosaxona que va viure l’Índia, la va conduir a interpretar la democràcia com un concepte únic i universal, sense tenir en compte les característiques socials, econòmics i culturals. La visualització que es pot tenir del cas de l’Índia és que, l’Índia és la democràcia més gran del món, sense entrar en les disfuncions de la democràcia índia.

Aquesta conceptualització i l’errònia implementació que ha patit la democràcia a l’Índia ha provocat el seu fracàs, ja que la sobirania no recau en la totalitat de la seva població degut al sistema de castes que pateix el país. Aquest sistema de castes provoca que la democràcia sigui una democràcia imperfecte que provoca greus diferències entre la població. 

Per altre banda, la Xina un règim autocràtic però amb la legitimitat de la població (a diferència de la legitimació que té el govern de l’Índia) viu moments totalment diferents als de l’Índia. Si l’Índia va “implementar” la democràcia fa dècades, aquesta ha patit una regressió en el seu funcionament. Per contra a la Xina, està vivint una situació inversament proporcional a l’Índia. Actualment, a la Xina es distingeix entre la democràcia “formal” (Constitució, Parlament, eleccions, etc.) i la “substantiva” o formal. 

Las distincions entre democràcia formal (la democràcia que tot el món entén com a democràcia amb totes les seves variants) i la democràcia popular, o democràcia orgànica o democràcia substancial o efectiva... és típica del discurs auto-legitimadors dels règims sense pràctica democràtica de cap tipus (d’arrel comunista o feixista, unipartidista, amb monopoli partidista del poder, amb arbitrarietat jurídica, amb sistemes legislatius sense poder efectiu...) i que disposen de mecanismes de discurs per legitimar-se a si mateixos, davant dels ulls de la població. 

La Xina va encaminada a fer el pas de la democràcia efectiva a la democràcia formal (sempre mantenint unes característiques xineses), per contra, l’Índia està fent el procés contrari.

Les cultures tenen un pes molt important en el desenvolupaments de les societats. La Xina es dibuixa en l’horitzó com un drac, que vola i avança en tots els camps: socials, polítics i econòmics; per contra l’Índia s’està convertint en un elefant, a mesura que passen els anys es va tornant més lenta i pesada.

El masclisme a la Xina

“Hola em dic Li Yue, tinc més de 25 anys i per tant sóc una “冗 rǒng”, una sobrant”. Amb aquesta contundència podria parlar qualsevol noia xinesa que tingués més de 25 anys. La societat xinesa, cada com menys, considera a les noies amb més d’un quart de segle de vida, com una sobra a la societat si no estan casades. Tot i que la dona ha pogut anar guanyant posicions dins la societat i, ha vist com alguns dels seus drets començaven a ser recorreguts, la Xina actual dista molt d’una societat igualitària.

Com apunta l’Oficina d’Estadística de Xina, existeixen 34 milions més d’homes que de dones a la Xina. El fet de casar-se representava que la dona havia de marxar de casa dels pares i anar-se’n a viure amb el seu marit, on el seu treball seria aprofitat pels pares del noi, i no pels pares de la noia, els quals perdien una font de treball, i per tant d’ingrés econòmic a la llar. Aquest era i és, en determinades zones rurals de la Xina, el motiu pel qual les famílies xineses prefereixen tenir nens a tenir nenes. Els bens matrimonials a la Xina pertanyen a la persona que és propietària de la casa matrimonial, i les dones són propietàries o copropietàries en només un 30% dels registres de la propietat.

Tot i els darrers avanços, en molts camps, fins i tot en el camp social, les noies xineses continuen vivint dins d’una societat tradicionalment masclista. La tradició s’imposa per sobre la Constitució, on en el seu article 48 s’indica que “les dones han de gaudir dels mateixos drets en l’economia, la política i en tot”. Tot i que la norma mare indiqui això, la norma tradicional de les relacions (cinc tipus de relacions), indica que la dona ha d’honrar l’home; en altres paraules, la dona ha de ser súbdita de l’home. 

Aquest posicionament masclista és el posicionament dominant en totes les esferes socials. Per posar un exemple, en el camp polític, no hi ha cap dona enter els set membres del Comitè Permanent del Buró Polític del Partit Comunista Xinès. També cal esmentar que els principals directors generals de les més grans empreses xineses són homes.

Tornant a la tradició, els nens quan naixien eren considerats una benedicció del Cel i el tractaven com a tal; mentrestant a les nenes quan naixien ja iniciaven una vida més dura i amb maltractaments, com per exemple el fet que els hi embenessin els peus. Aquest maltractament evolucionava amb els anys, on la dona podia ser humiliada i vexada públicament si el marit creia que no l’havia servit com ell es mereixia, o fins i tot violada i pegada.

Totes aquestes característiques provinents de la tradició xinesa (recordem el fet de la relació home-dona, les dots nupcials, etc.) han provocat que la cultura de més de quatre mil anys d’antiguitat continuïn avui molt present a la Xina. És difícil trencar amb un passat tan dens, però la dona cada vegada més s’està rebel·lant contra el masclisme. Encara que hi comencin a haver-hi avanços, cada quatre minuts una dona es suïcida per problemes amb el marit o desconsideracions patides per un home en el seu lloc de treball o en el mateix carrer (desprestigi públic i social).

Ben aviat la Li Yue ja no es considerarà una “冗 rǒng”. Les dones xineses estan reclamant i aconseguint que els seus drets comencin a ser iguals, que el dels homes. El procés de transformació d’una societat patriarcal a una societat igualitària té un llarg camí per recórrer a la Xina.

BOLES XINES

Aquesta entrada serveix per explicar l'origen de les boles xines. Tot i que el seu nom indica que les boles són xineses, el seu origen no té un punt de partida del país del mig (Xina).

Les conegudes com a boles xines, van ser creades al Japó. La seva creació data de l'època imperial japonesa. Durant aquesta època, les boles xines eren utilitzades per les concubines de l'emperador. Aquestes, les concubines, les utilitzaven per a una millor lubricació abans d'entrar a l'habitació de l'emperador. D'aquesta manera, l'emprador i la concubina podien tenir unes millors relacions sexuals.

A part de les concubines, les geishes també les utilitzaven, abans d'oferir els seus serveis sexuals.

L'origen és sexual i japonès.

Possiblement es trenca un mite del pensament, ja que el país no coincideix amb el nom. Tot i que avui en dia, aquestes boles s'han internacionalitzat i han trobat altres funcions d'ús, el caràcter sexual de les boles continua sent el mateix.

清明节 Qingmingjie o Dia dels Difunts

清明节 Qingmingjie (Festa del resplendor pur) o Dia dels Difunts també es celebra a la Xina. Aquesta festivitat té lloc el primer dia del canvi del cicle lunar del mes d'abril. Aquest any 2013, va tenir lloc el dia 5 d'abril.

Pel xinesos, aquest dia representa el dia que els esperits tornen a la Terra. Però també, és un dia en que hi ha sentiments contraposats: felicitat i tristesa.

Per tal d'obsequiar i retre homenatge als difunts, els xinesos antigament feien sacrificis, els quals eren portats davant de la tomba del familiar difunt.

Actualment, molts xinesos han canviat els sacrificis per flors, regals o la crema d'encens. El què no s'ha perdut és el fet que els xinesos escombren i netegen les tombes abans d'oferir el sacrifici o els presents, com fem molts occidentals el dia de Tots Sants.

El dia del 清明节 Qingmingjie, les persones fan volar estels, ja sigui de dia o de nit i mengen al voltant de les tombes, oferint també el menjar a les persones enterrades.

La nit anterior al 清明节 Qingmingjie, la gent no pot menjar menjar calent. El menjar ha de ser fred. Aquest fet respon a una llegenda del període Primavera-Tardor (722 a.C - 481 a.C). En aquesta època un home anomenat Jie Zi va salvar al seu senyor (amo) arrencant-se un tros de carn de la seva cama. L'amo agraït pel seu gest, va voler que Jie Zi sempre estigués amb ell, i que l'acompanyés a qualsevol lloc on ell anés. Però Jie Zi va rebutjar l'oferiment. El senyor va pensar que cremant la muntanya on vivien, faria que Jie Zi sortís de casa seva. Però Jie Zi, lluny d'abandonar casa seva, va morir cremat dins d'ella, al costat d'un gran salze.

Per aquest motiu, el senyor va decidir que per celebrar l'aniversari de la persona que l'havia salvat (però que ell havia matat), aquella nit i totes les nits de l'aniversari, cap foc podia ser encès. Així, cap menjar podia ser fet durant aquella nit, i tot menjar havia de ser servit fred. També, cada casa havia de posar unes branques de salze a la porta.

La tradició ha anat passant al llarg dels segles fins a l'actualitat.

Entre la democràcia formal i la democràcia efectiva

Dins dels cercles institucionals, polítics i més propers a aquests camps, els xinesos distingeixen entre democràcia formal (Constitució, Parlament, eleccions, etc...) i democràcia substancial (o efectiva). Sovint l’assoliment d’una d’aquestes democràcies no garanteix el pas a l’altre. És a dir, el fet de tenir una democràcia formal, ben regida, no és garantia d’èxit, ni per altre banda, garanteix el pas necessari a la democràcia efectiva. Les imperfeccions dels sistemes polítics així ho demostren.

Les distincions entre democràcia formal (la democràcia que tot el món entén com a democràcia amb totes les seves variants) i la democràcia popular, o democràcia orgànica o efectiva, és típica del discurs auto-legitimador dels règims sense pràctica democràtica de cap tipus (d’arrel comunista o feixista, unipartidista, amb monopoli partidista del poder, amb arbitrarietat jurídica, amb sistemes legislatius sense poder efectiu...) i que disposen de mecanismes de discurs per legitimar-se a ells mateixos, davant els ulls de la població.

La postura que adopta el PCX dins d’aquest procés de transició és la de combinar una democràcia i un altre. Aquesta transició vol satisfer les seves pròpies necessitats de democràcia formal amb una democràcia efectiva. I de fet, en els seus termes no hi ha problema per incloure aquests conceptes en el seu llenguatge. Tenen una Constitució, l'Assemblea Popular Nacional, les eleccions i els partits polítics. També tenen un estàndard de la millora de la vida, un prerequisit necessari per arribar a la democràcia formal i establir-la. Tal i com passa en moltes democràcies, els xinesos busquen i aconsegueixen trets bàsics de les democràcies occidentals com pot ser el dret a escollir el seu lloc de treball, el lloc on la persona vol viure i la capacitat de tenir un estàndard per a la millora de la vida. A més a més, ho fan també en els drets socials l'educació i la salut.

Davant d’aquest escenari pot semblar que el pas que ha de donar la Xina, per poder passar d’una democràcia formal a una democràcia efectiva, i combinar les dues, ha de ser relativament senzill, un cop està aconseguint tenir els principals elements de la democràcia efectiva. En realitat, la complexitat per poder donar aquest salt és molt complicat. És a dir, que es puguin combinar les dues democràcies, almenys actualment, és quelcom difícil degut a que el PCX, principalment, té por a perdre el control del poder per això és reticent a fer qualsevol reforma que pugui garantir l’establiment de la democràcia. És com si diguéssim que el què volen és salvar-se primer a ells, i llavors ja es cuidarà de la societat.

És per aquest motiu que el PCX, és reticent i no vol crear canals perquè la gent accedeixi a totes les fonts d’informació i fer més transparent qualsevol tipus de procés, ja sigui polític o administratiu. Però el PCX s’està trobant que des de sota, des de la societat s’està començant a pressionar molt per tal que aquests canals de comunicació, entre els “de dalt” i els “de baix” siguin cada cop més transparent i tinguin menys obstacles.

Entre aquests canals de comunicació, ens trobem amb els mitjans de comunicació i les xarxes socials. El control sobre la societat de la informació és molt interessant de veure. Cada vegada hi ha més blogs que permeten arribar a més ciutadans. Internet està aconseguint salvar moltes de les traves que fins ara s’havien trobat la gent per poder expressar i fer arribar qualsevol notícia.

Les noves tecnologies estan ajudant, i molt, a que hi hagi una disparitat d’opinions i un major nombre de canals on poder-se expressar i saber què està passant realment en cada moment. El fet que el nombre de blogs i de pàgines web estigui incrementant d’una manera exponencial a la Xina, provoca que el govern se senti cada vegada més pressionat. El govern veu com la línia oficial cada vegada pot estar més entredita, perquè els ciutadans tenen accés a les webs de tot el món. Tot i que hi hagi censura, moltes de les pàgines no es poden censurar, i conjuntament amb el Twitter xinès, les informacions són instantànies. Ara ja no cal convocar concentracions, o fer escrits en contra del règim d’amagat. Ara els canals serveixen per expressar-se i compartir pensaments, opinions, punts de vista... a temps real. La revolució tecnològica és un fet que ha fet molt de mal al govern xinès i és un dels motius perquè avui en dia estigui debilitat.

Cada dia més la gent es pregunta què està passant, perquè ells miren la televisió hi veuen una realitat, llavors miren per la finestra i en veuen un altre. Això fa que la gent pensi què està pensant realment, això els fa moure de les seves butaques i reclamar que aquests canals de comunicació siguin nets i transparents. És a dir, busquen el què s’està anomenant democràcia efectiva, una realitat.

Aquesta corrent de persones que es pregunta què està passant actualment, es troba situada en diferents punts estratègics dins l’escenari xinès. Aquesta gent es troba sobretot en els mitjans de comunicació més comercials i atrevits, i dins dels polítics més liberals del Partit, que defensen una major democràcia per afavorir el desenvolupament econòmic i un govern més eficaç i en consonància amb les necessitats del poble. En realitat, no es parla de més democràcia, sinó d’una reforma del sistema polític (政治体制改革) o d’una major supervisió del Govern per part dels ciutadans. La idea central és que si s’introdueixen més controls sobre els polítics, una major llibertat de premsa i un Estat de Dret, el govern funcionaria millor, els ciutadans estarien millor informats i es cimentarien les bases per a una evolució cap a un Estat més modern i amb una major seguretat per a les empreses i els ciutadans. Aquesta idea ha estat molt repetida en els darrers anys tant pels polítics (entre ells Wen Jiabao o Wang Yang), com per alguns dels mitjans de comunicació més liberals (Caixin, Nanfang Zhoumo, etc...). Per aquests motius la combinació entre una democràcia i l’altre pot ser possible. Tot i que el pas de la democràcia formal a la democràcia efectiva, encara té un llarg camí per recórrer. Les bases s’estan posant, però el camí ha de seguir un recorregut gens senzill.

Quan tot és relatiu

El relativisme a la Xina és absolut. Només cal fixar-nos en la filosofia taoista del Yin i el Yang. Aquests dos elements expliquen la dualitat de tot el què existeix a l’univers.

Aquesta dualitat d’una mateixa cosa és el què els xinesos poden aplicar a la vida diària. Un mateixa “cosa” pot resultar diferent, depenent de la perspectiva en què es miri. Posem un exemple: La muntanya és Yin respecte el Cel, però serà Yang respecte el mar.

Heus ací la dualitat d’una mateixa “cosa”. La muntanya pot adoptar dos aspectes diferents, depenent amb què es pugui comparar, però tot i això segueix sent muntanya.

A la vida quotidiana, tot té un doble significat, o si més no, aquesta és la filosofia xinesa. No tot és exacte. No tot és blanc o negre, sinó que existeix una gran escala de grisos, només dependrà amb quin angle o perspectiva es mirin les coses.

Aquest punt de vista ens pot donar a entendre el perquè els xinesos donen un relativisme a les coses, sense afirmar al cent per cent que una cosa és d’una determinada manera. Una filosofia de vida. L’equilibri i la suma zero de tot el què existeix és un dels pilars de la filosofia xinesa, que viu, encara avui, en la vida quotidiana, en el dia a dia dels xinesos.

Drets Humans (II)

Louis Henkin argumenta que els drets humans són drets individuals dedicats a la dignitat individual... Per aquest motiu el Confucianisme no sembla acceptar les limitacions estatals en polítiques públiques o en interessos públics que puguin perjudicar la dignitat individual, això es basa en la saviesa i la moralitat de les qui fan les normes.

Un cas a mencionar van ser els fets que van ocórrer a la Plaça de Tiananmen el 4 de juny de 1989. Després que el ressò internacional, especialment el d’occident, va dir que els drets humans havien patit una barbàrie aquells dia, Deng Xiaoping va respondre a la premsa i als governs occidentals que la seguretat i les polítiques xineses havien nascut molt anteriorment que els drets humans, que per tant el control sobre la població era quelcom que esdevenia de molts segles enrere, i que si fins aquells moments els havia funcionat aquesta manera de mantenir l’ordre públic no anaven a canviar-ho, que això els garantia l’estabilitat política i social de l’estat.

Tot i això a partir d’aquests fets el govern xinès sota la gran pressió occidental va fer passos per fer una reforma cap als suposats drets humans occidentals. Aquesta reforma la va argumentar que això afavoriria a la política xinesa i a l’estabilitat social en un context de gran creixement econòmic. Per això van modificar diferents lleis per enfortir els drets de les persones, com per exemple el dels treballadors van aconseguir que els seus drets i interessos com a treballadors, en els seus llocs de treball, fossin reconeguts, ja que anteriorment no se’ls garantia el lloc de treball ni l’acomiadament.

Drets Humans (I)

De la mateixa manera que existeixen diferents eixos que s’han de tenir en compte per definir la democràcia, els drets humans també necessiten d’una menció i d’un tractament especial. Les teories occidentals sobre democràcia i drets humans estan realitzades bàsicament a partir de la meitat del segle XX, després de la Segona Guerra Mundials. Els drets humans que van sorgir a partir de la Declaració Universal dels Drets Humans de la ONU, intentaven donar resposta a una sèrie de fets que havien passat en els anys anteriors i que volien protegir a l’individu de qualsevol barbàrie posterior, garantitzant el què suposadament es diuen drets dels homes.

Davant aquest escenari sorgeixen preguntes que serien de gran utilitat plantejar-se i respondre. Quins drets realment defensen? Quins interessos hi ha darrera d’aquests drets? Els drets humans que es recullen en la Declaració, són universals o només donen resposta a unes necessitats occidentals? Què és un dret? Qui defensa els drets? Com es defensa un dret? Quan no es garanteix i es violen aquests drets, podem considerar l’Estat en qüestió que no és democràtic? Fins a quants drets es poden violar per determinar quan un Estat és o no democràtic?

Els drets humans estan posats en paper des de fa poc més de 60 anys, en el període de major expansió de les democràcies en el món occidental. Però la Xina no té costum ni tradició de drets humans. Pot explicar aquest fet el problema que molts dels drets occidentals no siguin tractats o reconeguts a la Xina? La resposta a aquesta darrera pregunta seria que sí. La Xina té un propi paradigma dels drets humans, i sovint veuen aquests drets com una hostilitat versus els seus valors tradicionals. Els drets humans occidentals a la Xina és purament política, ja que la cultura tradicional xinesa desconeix la noció de “drets humans”. La visió que es té dels drets humans és que són imposats per una societat liberal i que trenquen l’evolució de la pau en la societat. La moralitat està per sobre de qualsevol dret individual. Els individus tenen l’obligació moral de respecte i reciprocitat entre ells, això permet garantir la bona harmonia entre les persones, i provoca que la societat es desenvolupi sense cap mena de contratemps. Cal tenir present, que la tradició xinesa deixa molt clar les cinc tipus de relacions que existeixen entre els individus, les quals s’han de seguir per garantir aquesta perfecta harmonia i bon funcionament de la societat. Per tant quan parlem dels drets humans a la Xina hem de tenir present la jerarquització de la societat, la reciprocitat, les quals no permeten que existeixi el principi d’igualtat, un dret tant essencial en la vida occidental.

La democràcia a la Xina: Oportunitat o repte?

Ens els darrers temps a la Xina hi ha hagut processos de desenvolupament en diversos camps. El més visible d’ells ha estat el camp econòmic. Però no ha estat l’únic. En el camp social la població ha aconseguit desenvolupar-se i modernitzar-se a un ritme intens. En el camp de la sanitat el model xinès està virant cap a un model més pròxim al de l’accés universal als serveis sanitaris que no pas a un model privatitzat. 

Aquests només són petits exemples del desenvolupament que està vivint la Xina en els darrers anys. Per aquest motiu podem dir que la modernització de la Xina està integrada per un procés de canvi multinivell. Deng Xiaoping ho deia: “si nosaltres fallem en la reforma política, nosaltres haurem de malgastar els guanys obtinguts en la reforma econòmica per subsanar allò que pot ocasionar aquesta caiguda”. 

La Xina ha prioritzat les reformes multinivell amb la meta d’aconseguir la gran reforma política que els ha de dur a la democratització del país. Un cop sembla estabilitzat el factor econòmic, el factor cultural està sent desenvolupat a nivell global, amb gran presència de població xinesa al món, i un desenvolupament social cada vegada més avançat, permeten a la Xina afrontar el seu darrer gran repte, la reforma política. Aquesta reforma ja contempla unes idees totalment innovadores al país. Polítiques governamentals a partir de la participació ciutadana, drets humans, propietat privada, globalització... 

Aquestes polítiques s’estan fent tenint present les característiques culturals, socials, tradicionals i històriques. Aquestes noves polítiques poden xocar amb el model neo-liberal de la democràcia que existeix en el món occidental. Aquestes polítiques posen en qüestió temes com: La democràcia és un valor universal? La democràcia necessita realment uns factors econòmics, culturals, polítics específics? La democràcia és única, o es pot aplicar de diferents maneres en diferents països?

Davant la fallida de l'economia i les polítiques democràtiques dels països occidentals, la Xina té un repte davant seu molt important: demostrar que un altre democràcia existeix. Aquest repte esdevé una oportunitat de reformular les teories occidentals democràtiques.

El model xinès davant la crisi global

Xina ofereix un exemple important d’una alternativa al projecte econòmic neoliberal. Xina no és tant un “model” sinó un exemple per als altres països del què es pot fer sense seguir les normes imposades pels mercats i les polítiques occidentals. 

El model xinès és un model alternatiu al model occidental. Només s’ha de mirar com s’ha desenvolupat la crisi a una banda i a l’altre. El què és evident és que el model xinès ha fet veure que el model occidental estava malalt. Un model esgotat davant un model que ha aguantat la pressió per part dels Estats Units i la Unió Europea perquè es flexibilitzés i els ajudés a superar la crisi. Tot i la pressió els xinesos han continuat el seu camí, el qual ha provocat que els països occidentals, actualment, mirin el model xinès per saber perquè no els ha afectat la crisi.

El model xinès no és un model simple sinó la suma de molts models integrats tot en el mateix territori. Per exemple la política econòmica de Zhejiang és dominada per les petites i mitjanes empreses, totes elles privades; també podem trobar les polítiques mercantils de Chongqing i Shanxi; o les normatives socials marxistes que influeixen en el model econòmic i social, que es desenvolupen a Henan.

Com en qualsevol crisi s’han produït canvis. Un dels més importants és la variació de les relacions de poder geopolític. La Xina ha emergit com un actor clau, el qual ha creat nous mecanismes per a conduir la governança global.

El secret? La Xina ha observat durant anys com s’ha comportat la resta del món i ha escollit les millors polítiques econòmiques de cadascun i les ha implementat allà on ha convingut, quan han convingut. 

Un altre dels secrets del moment econòmic de la Xina actual és que el model general xinès és la suma de la llibertat econòmica més l’opressió política. Això ha portat a una estabilitat governamental i social molt gran, que ha permès que no hi hagués esquerdes en els moments més complicats.

Democràcia occidental a la Xina?

Una ciutat, quatre micro-estats

Aproximadament cent anys abans que Berlín quedés sota la concessió de quatre Estats diferents, a Shanghai va passar exactament el mateix.

El 9 de desembre de 1845, la zona d'entrada al riu Suzhou va passar a mans del Regne Unit. Tres anys més tard, van ser els Estats Units, qui es van situar al nord del territori dominat pels anglesos. Un any més tard, el 1849, França ocuparia la zona sud d'on s'havien situat els anglesos.

Shanghai estava dividida en quatre zones: anglesa, estatunidenca, francesa i xinesa.

A diferència de Berlín, la Shanghai de mitjans de segle XIX estava regida per les normatives dels diferents Estats, a cada concessió una normativa diferent. La ciutat s'havia convertit en quatre micro-estats.

Aquest fet va comportar que Shanghai es convertís en el port més important de l'Àsia Oriental. L'abundant entrada de matèries a través del port, però sobretot la instauració al 1855, d'uns 120 bancs estrangers, va afavorir a l'increment d'importacions i exportacions i, va provocar que Shanghai es convertís també en la capital econòmica de l'Àsia Oriental.

Shanghai es va convertir en una ciutat pròsper i cosmopolita. Després de 150 anys continua vigent aquesta impressió.

El color de la pell

Pot sobtar com en plena llum del dia i a més de trenta graus de temperatura, les dones xineses poden portar un paraigües, una mascareta i uns guants que els hi poden arribar ben be fins a la màniga de la samarreta o la brusa.

No és que vulguin fer sauna mentres caminen, sinó que ho fan perquè el Sol no els toqui a la pell.

Resulta que el color de la pell pot ser un tret diferenciador del lloc de provinença i de l'estatus social. Per norma general, les persones amb pell fosca provenen de les províncies del sud, i més concretament del camp, fet que els suposa un estatus social baix. Al passar-se moltes hores al Sol, treballant al camp, el color de la pell s'enfosqueix.

En una societat que s'està occidentalitzant, el color de la pell també és important. Abans, ser blanc que no bru. Això significarà que la gent no et distingirà pel color de la pell i no et jutjarà abans d'hora.

Els prejudicis també estan introduïts a la societat xinesa.