Índia vs Xina (una petita comparativa)

En un context geopolític a l’Àsia, l’Índia i la Xina són els dos països que, per tamany geogràfic i de població, poden ser comparables fàcilment. De fet, moltes persones posen d’exemple a l’Índia quan es tracte de parlar de democràcia i la contraposen amb la Xina, en la típica comparació entre els dos països. Sense fer un anàlisi en profunditat frases com: “L’Índia és la democràcia més antiga d’Àsia”, o “la Xina s’hauria d’emmirallar amb l’Índia per començar un procés democratitzador”, són exposades a l’aire, amb una simplicitat en la comparació.

Lluny d’aquesta simplicitat comparativa, les vertaderes raons de les diferències entre els dos països s’han de buscar en la diversitat cultural. El sistema de castes i la diversitat religiosa de l’Índia és ben diferent de la tradició confuciana. Aquesta diferència s’ha de buscar en el colonialisme que va patir l’Índia, on el protestantisme va ser un dels motors de l’evolució dels sistemes anglosaxons. Aquesta cultura anglosaxona que va viure l’Índia, la va conduir a interpretar la democràcia com un concepte únic i universal, sense tenir en compte les característiques socials, econòmics i culturals. La visualització que es pot tenir del cas de l’Índia és que, l’Índia és la democràcia més gran del món, sense entrar en les disfuncions de la democràcia índia.

Aquesta conceptualització i l’errònia implementació que ha patit la democràcia a l’Índia ha provocat el seu fracàs, ja que la sobirania no recau en la totalitat de la seva població degut al sistema de castes que pateix el país. Aquest sistema de castes provoca que la democràcia sigui una democràcia imperfecte que provoca greus diferències entre la població. 

Per altre banda, la Xina un règim autocràtic però amb la legitimitat de la població (a diferència de la legitimació que té el govern de l’Índia) viu moments totalment diferents als de l’Índia. Si l’Índia va “implementar” la democràcia fa dècades, aquesta ha patit una regressió en el seu funcionament. Per contra a la Xina, està vivint una situació inversament proporcional a l’Índia. Actualment, a la Xina es distingeix entre la democràcia “formal” (Constitució, Parlament, eleccions, etc.) i la “substantiva” o formal. 

Las distincions entre democràcia formal (la democràcia que tot el món entén com a democràcia amb totes les seves variants) i la democràcia popular, o democràcia orgànica o democràcia substancial o efectiva... és típica del discurs auto-legitimadors dels règims sense pràctica democràtica de cap tipus (d’arrel comunista o feixista, unipartidista, amb monopoli partidista del poder, amb arbitrarietat jurídica, amb sistemes legislatius sense poder efectiu...) i que disposen de mecanismes de discurs per legitimar-se a si mateixos, davant dels ulls de la població. 

La Xina va encaminada a fer el pas de la democràcia efectiva a la democràcia formal (sempre mantenint unes característiques xineses), per contra, l’Índia està fent el procés contrari.

Les cultures tenen un pes molt important en el desenvolupaments de les societats. La Xina es dibuixa en l’horitzó com un drac, que vola i avança en tots els camps: socials, polítics i econòmics; per contra l’Índia s’està convertint en un elefant, a mesura que passen els anys es va tornant més lenta i pesada.

El masclisme a la Xina

“Hola em dic Li Yue, tinc més de 25 anys i per tant sóc una “冗 rǒng”, una sobrant”. Amb aquesta contundència podria parlar qualsevol noia xinesa que tingués més de 25 anys. La societat xinesa, cada com menys, considera a les noies amb més d’un quart de segle de vida, com una sobra a la societat si no estan casades. Tot i que la dona ha pogut anar guanyant posicions dins la societat i, ha vist com alguns dels seus drets començaven a ser recorreguts, la Xina actual dista molt d’una societat igualitària.

Com apunta l’Oficina d’Estadística de Xina, existeixen 34 milions més d’homes que de dones a la Xina. El fet de casar-se representava que la dona havia de marxar de casa dels pares i anar-se’n a viure amb el seu marit, on el seu treball seria aprofitat pels pares del noi, i no pels pares de la noia, els quals perdien una font de treball, i per tant d’ingrés econòmic a la llar. Aquest era i és, en determinades zones rurals de la Xina, el motiu pel qual les famílies xineses prefereixen tenir nens a tenir nenes. Els bens matrimonials a la Xina pertanyen a la persona que és propietària de la casa matrimonial, i les dones són propietàries o copropietàries en només un 30% dels registres de la propietat.

Tot i els darrers avanços, en molts camps, fins i tot en el camp social, les noies xineses continuen vivint dins d’una societat tradicionalment masclista. La tradició s’imposa per sobre la Constitució, on en el seu article 48 s’indica que “les dones han de gaudir dels mateixos drets en l’economia, la política i en tot”. Tot i que la norma mare indiqui això, la norma tradicional de les relacions (cinc tipus de relacions), indica que la dona ha d’honrar l’home; en altres paraules, la dona ha de ser súbdita de l’home. 

Aquest posicionament masclista és el posicionament dominant en totes les esferes socials. Per posar un exemple, en el camp polític, no hi ha cap dona enter els set membres del Comitè Permanent del Buró Polític del Partit Comunista Xinès. També cal esmentar que els principals directors generals de les més grans empreses xineses són homes.

Tornant a la tradició, els nens quan naixien eren considerats una benedicció del Cel i el tractaven com a tal; mentrestant a les nenes quan naixien ja iniciaven una vida més dura i amb maltractaments, com per exemple el fet que els hi embenessin els peus. Aquest maltractament evolucionava amb els anys, on la dona podia ser humiliada i vexada públicament si el marit creia que no l’havia servit com ell es mereixia, o fins i tot violada i pegada.

Totes aquestes característiques provinents de la tradició xinesa (recordem el fet de la relació home-dona, les dots nupcials, etc.) han provocat que la cultura de més de quatre mil anys d’antiguitat continuïn avui molt present a la Xina. És difícil trencar amb un passat tan dens, però la dona cada vegada més s’està rebel·lant contra el masclisme. Encara que hi comencin a haver-hi avanços, cada quatre minuts una dona es suïcida per problemes amb el marit o desconsideracions patides per un home en el seu lloc de treball o en el mateix carrer (desprestigi públic i social).

Ben aviat la Li Yue ja no es considerarà una “冗 rǒng”. Les dones xineses estan reclamant i aconseguint que els seus drets comencin a ser iguals, que el dels homes. El procés de transformació d’una societat patriarcal a una societat igualitària té un llarg camí per recórrer a la Xina.

BOLES XINES

Aquesta entrada serveix per explicar l'origen de les boles xines. Tot i que el seu nom indica que les boles són xineses, el seu origen no té un punt de partida del país del mig (Xina).

Les conegudes com a boles xines, van ser creades al Japó. La seva creació data de l'època imperial japonesa. Durant aquesta època, les boles xines eren utilitzades per les concubines de l'emperador. Aquestes, les concubines, les utilitzaven per a una millor lubricació abans d'entrar a l'habitació de l'emperador. D'aquesta manera, l'emprador i la concubina podien tenir unes millors relacions sexuals.

A part de les concubines, les geishes també les utilitzaven, abans d'oferir els seus serveis sexuals.

L'origen és sexual i japonès.

Possiblement es trenca un mite del pensament, ja que el país no coincideix amb el nom. Tot i que avui en dia, aquestes boles s'han internacionalitzat i han trobat altres funcions d'ús, el caràcter sexual de les boles continua sent el mateix.

清明节 Qingmingjie o Dia dels Difunts

清明节 Qingmingjie (Festa del resplendor pur) o Dia dels Difunts també es celebra a la Xina. Aquesta festivitat té lloc el primer dia del canvi del cicle lunar del mes d'abril. Aquest any 2013, va tenir lloc el dia 5 d'abril.

Pel xinesos, aquest dia representa el dia que els esperits tornen a la Terra. Però també, és un dia en que hi ha sentiments contraposats: felicitat i tristesa.

Per tal d'obsequiar i retre homenatge als difunts, els xinesos antigament feien sacrificis, els quals eren portats davant de la tomba del familiar difunt.

Actualment, molts xinesos han canviat els sacrificis per flors, regals o la crema d'encens. El què no s'ha perdut és el fet que els xinesos escombren i netegen les tombes abans d'oferir el sacrifici o els presents, com fem molts occidentals el dia de Tots Sants.

El dia del 清明节 Qingmingjie, les persones fan volar estels, ja sigui de dia o de nit i mengen al voltant de les tombes, oferint també el menjar a les persones enterrades.

La nit anterior al 清明节 Qingmingjie, la gent no pot menjar menjar calent. El menjar ha de ser fred. Aquest fet respon a una llegenda del període Primavera-Tardor (722 a.C - 481 a.C). En aquesta època un home anomenat Jie Zi va salvar al seu senyor (amo) arrencant-se un tros de carn de la seva cama. L'amo agraït pel seu gest, va voler que Jie Zi sempre estigués amb ell, i que l'acompanyés a qualsevol lloc on ell anés. Però Jie Zi va rebutjar l'oferiment. El senyor va pensar que cremant la muntanya on vivien, faria que Jie Zi sortís de casa seva. Però Jie Zi, lluny d'abandonar casa seva, va morir cremat dins d'ella, al costat d'un gran salze.

Per aquest motiu, el senyor va decidir que per celebrar l'aniversari de la persona que l'havia salvat (però que ell havia matat), aquella nit i totes les nits de l'aniversari, cap foc podia ser encès. Així, cap menjar podia ser fet durant aquella nit, i tot menjar havia de ser servit fred. També, cada casa havia de posar unes branques de salze a la porta.

La tradició ha anat passant al llarg dels segles fins a l'actualitat.

Entre la democràcia formal i la democràcia efectiva

Dins dels cercles institucionals, polítics i més propers a aquests camps, els xinesos distingeixen entre democràcia formal (Constitució, Parlament, eleccions, etc...) i democràcia substancial (o efectiva). Sovint l’assoliment d’una d’aquestes democràcies no garanteix el pas a l’altre. És a dir, el fet de tenir una democràcia formal, ben regida, no és garantia d’èxit, ni per altre banda, garanteix el pas necessari a la democràcia efectiva. Les imperfeccions dels sistemes polítics així ho demostren.

Les distincions entre democràcia formal (la democràcia que tot el món entén com a democràcia amb totes les seves variants) i la democràcia popular, o democràcia orgànica o efectiva, és típica del discurs auto-legitimador dels règims sense pràctica democràtica de cap tipus (d’arrel comunista o feixista, unipartidista, amb monopoli partidista del poder, amb arbitrarietat jurídica, amb sistemes legislatius sense poder efectiu...) i que disposen de mecanismes de discurs per legitimar-se a ells mateixos, davant els ulls de la població.

La postura que adopta el PCX dins d’aquest procés de transició és la de combinar una democràcia i un altre. Aquesta transició vol satisfer les seves pròpies necessitats de democràcia formal amb una democràcia efectiva. I de fet, en els seus termes no hi ha problema per incloure aquests conceptes en el seu llenguatge. Tenen una Constitució, l'Assemblea Popular Nacional, les eleccions i els partits polítics. També tenen un estàndard de la millora de la vida, un prerequisit necessari per arribar a la democràcia formal i establir-la. Tal i com passa en moltes democràcies, els xinesos busquen i aconsegueixen trets bàsics de les democràcies occidentals com pot ser el dret a escollir el seu lloc de treball, el lloc on la persona vol viure i la capacitat de tenir un estàndard per a la millora de la vida. A més a més, ho fan també en els drets socials l'educació i la salut.

Davant d’aquest escenari pot semblar que el pas que ha de donar la Xina, per poder passar d’una democràcia formal a una democràcia efectiva, i combinar les dues, ha de ser relativament senzill, un cop està aconseguint tenir els principals elements de la democràcia efectiva. En realitat, la complexitat per poder donar aquest salt és molt complicat. És a dir, que es puguin combinar les dues democràcies, almenys actualment, és quelcom difícil degut a que el PCX, principalment, té por a perdre el control del poder per això és reticent a fer qualsevol reforma que pugui garantir l’establiment de la democràcia. És com si diguéssim que el què volen és salvar-se primer a ells, i llavors ja es cuidarà de la societat.

És per aquest motiu que el PCX, és reticent i no vol crear canals perquè la gent accedeixi a totes les fonts d’informació i fer més transparent qualsevol tipus de procés, ja sigui polític o administratiu. Però el PCX s’està trobant que des de sota, des de la societat s’està començant a pressionar molt per tal que aquests canals de comunicació, entre els “de dalt” i els “de baix” siguin cada cop més transparent i tinguin menys obstacles.

Entre aquests canals de comunicació, ens trobem amb els mitjans de comunicació i les xarxes socials. El control sobre la societat de la informació és molt interessant de veure. Cada vegada hi ha més blogs que permeten arribar a més ciutadans. Internet està aconseguint salvar moltes de les traves que fins ara s’havien trobat la gent per poder expressar i fer arribar qualsevol notícia.

Les noves tecnologies estan ajudant, i molt, a que hi hagi una disparitat d’opinions i un major nombre de canals on poder-se expressar i saber què està passant realment en cada moment. El fet que el nombre de blogs i de pàgines web estigui incrementant d’una manera exponencial a la Xina, provoca que el govern se senti cada vegada més pressionat. El govern veu com la línia oficial cada vegada pot estar més entredita, perquè els ciutadans tenen accés a les webs de tot el món. Tot i que hi hagi censura, moltes de les pàgines no es poden censurar, i conjuntament amb el Twitter xinès, les informacions són instantànies. Ara ja no cal convocar concentracions, o fer escrits en contra del règim d’amagat. Ara els canals serveixen per expressar-se i compartir pensaments, opinions, punts de vista... a temps real. La revolució tecnològica és un fet que ha fet molt de mal al govern xinès i és un dels motius perquè avui en dia estigui debilitat.

Cada dia més la gent es pregunta què està passant, perquè ells miren la televisió hi veuen una realitat, llavors miren per la finestra i en veuen un altre. Això fa que la gent pensi què està pensant realment, això els fa moure de les seves butaques i reclamar que aquests canals de comunicació siguin nets i transparents. És a dir, busquen el què s’està anomenant democràcia efectiva, una realitat.

Aquesta corrent de persones que es pregunta què està passant actualment, es troba situada en diferents punts estratègics dins l’escenari xinès. Aquesta gent es troba sobretot en els mitjans de comunicació més comercials i atrevits, i dins dels polítics més liberals del Partit, que defensen una major democràcia per afavorir el desenvolupament econòmic i un govern més eficaç i en consonància amb les necessitats del poble. En realitat, no es parla de més democràcia, sinó d’una reforma del sistema polític (政治体制改革) o d’una major supervisió del Govern per part dels ciutadans. La idea central és que si s’introdueixen més controls sobre els polítics, una major llibertat de premsa i un Estat de Dret, el govern funcionaria millor, els ciutadans estarien millor informats i es cimentarien les bases per a una evolució cap a un Estat més modern i amb una major seguretat per a les empreses i els ciutadans. Aquesta idea ha estat molt repetida en els darrers anys tant pels polítics (entre ells Wen Jiabao o Wang Yang), com per alguns dels mitjans de comunicació més liberals (Caixin, Nanfang Zhoumo, etc...). Per aquests motius la combinació entre una democràcia i l’altre pot ser possible. Tot i que el pas de la democràcia formal a la democràcia efectiva, encara té un llarg camí per recórrer. Les bases s’estan posant, però el camí ha de seguir un recorregut gens senzill.

Quan tot és relatiu

El relativisme a la Xina és absolut. Només cal fixar-nos en la filosofia taoista del Yin i el Yang. Aquests dos elements expliquen la dualitat de tot el què existeix a l’univers.

Aquesta dualitat d’una mateixa cosa és el què els xinesos poden aplicar a la vida diària. Un mateixa “cosa” pot resultar diferent, depenent de la perspectiva en què es miri. Posem un exemple: La muntanya és Yin respecte el Cel, però serà Yang respecte el mar.

Heus ací la dualitat d’una mateixa “cosa”. La muntanya pot adoptar dos aspectes diferents, depenent amb què es pugui comparar, però tot i això segueix sent muntanya.

A la vida quotidiana, tot té un doble significat, o si més no, aquesta és la filosofia xinesa. No tot és exacte. No tot és blanc o negre, sinó que existeix una gran escala de grisos, només dependrà amb quin angle o perspectiva es mirin les coses.

Aquest punt de vista ens pot donar a entendre el perquè els xinesos donen un relativisme a les coses, sense afirmar al cent per cent que una cosa és d’una determinada manera. Una filosofia de vida. L’equilibri i la suma zero de tot el què existeix és un dels pilars de la filosofia xinesa, que viu, encara avui, en la vida quotidiana, en el dia a dia dels xinesos.

Drets Humans (II)

Louis Henkin argumenta que els drets humans són drets individuals dedicats a la dignitat individual... Per aquest motiu el Confucianisme no sembla acceptar les limitacions estatals en polítiques públiques o en interessos públics que puguin perjudicar la dignitat individual, això es basa en la saviesa i la moralitat de les qui fan les normes.

Un cas a mencionar van ser els fets que van ocórrer a la Plaça de Tiananmen el 4 de juny de 1989. Després que el ressò internacional, especialment el d’occident, va dir que els drets humans havien patit una barbàrie aquells dia, Deng Xiaoping va respondre a la premsa i als governs occidentals que la seguretat i les polítiques xineses havien nascut molt anteriorment que els drets humans, que per tant el control sobre la població era quelcom que esdevenia de molts segles enrere, i que si fins aquells moments els havia funcionat aquesta manera de mantenir l’ordre públic no anaven a canviar-ho, que això els garantia l’estabilitat política i social de l’estat.

Tot i això a partir d’aquests fets el govern xinès sota la gran pressió occidental va fer passos per fer una reforma cap als suposats drets humans occidentals. Aquesta reforma la va argumentar que això afavoriria a la política xinesa i a l’estabilitat social en un context de gran creixement econòmic. Per això van modificar diferents lleis per enfortir els drets de les persones, com per exemple el dels treballadors van aconseguir que els seus drets i interessos com a treballadors, en els seus llocs de treball, fossin reconeguts, ja que anteriorment no se’ls garantia el lloc de treball ni l’acomiadament.