13 d’oct. 2011
30 de set. 2011
Una ciutat, quatre micro-estats
Aproximadament cent anys abans que Berlín quedés sota la concessió de quatre Estats diferents, a Shanghai va passar exactament el mateix.
El 9 de desembre de 1845, la zona d'entrada al riu Suzhou va passar a mans del Regne Unit. Tres anys més tard, van ser els Estats Units, qui es van situar al nord del territori dominat pels anglesos. Un any més tard, el 1849, França ocuparia la zona sud d'on s'havien situat els anglesos.
Shanghai estava dividida en quatre zones: anglesa, estatunidenca, francesa i xinesa.
A diferència de Berlín, la Shanghai de mitjans de segle XIX estava regida per les normatives dels diferents Estats, a cada concessió una normativa diferent. La ciutat s'havia convertit en quatre micro-estats.
Aquest fet va comportar que Shanghai es convertís en el port més important de l'Àsia Oriental. L'abundant entrada de matèries a través del port, però sobretot la instauració al 1855, d'uns 120 bancs estrangers, va afavorir a l'increment d'importacions i exportacions i, va provocar que Shanghai es convertís també en la capital econòmica de l'Àsia Oriental.
Shanghai es va convertir en una ciutat pròsper i cosmopolita. Després de 150 anys continua vigent aquesta impressió.
El 9 de desembre de 1845, la zona d'entrada al riu Suzhou va passar a mans del Regne Unit. Tres anys més tard, van ser els Estats Units, qui es van situar al nord del territori dominat pels anglesos. Un any més tard, el 1849, França ocuparia la zona sud d'on s'havien situat els anglesos.
Shanghai estava dividida en quatre zones: anglesa, estatunidenca, francesa i xinesa.
A diferència de Berlín, la Shanghai de mitjans de segle XIX estava regida per les normatives dels diferents Estats, a cada concessió una normativa diferent. La ciutat s'havia convertit en quatre micro-estats.
Aquest fet va comportar que Shanghai es convertís en el port més important de l'Àsia Oriental. L'abundant entrada de matèries a través del port, però sobretot la instauració al 1855, d'uns 120 bancs estrangers, va afavorir a l'increment d'importacions i exportacions i, va provocar que Shanghai es convertís també en la capital econòmica de l'Àsia Oriental.
Shanghai es va convertir en una ciutat pròsper i cosmopolita. Després de 150 anys continua vigent aquesta impressió.
27 de set. 2011
El color de la pell
Pot sobtar com en plena llum del dia i a més de trenta graus de temperatura, les dones xineses poden portar un paraigües, una mascareta i uns guants que els hi poden arribar ben be fins a la màniga de la samarreta o la brusa.
No és que vulguin fer sauna mentres caminen, sinó que ho fan perquè el Sol no els toqui a la pell.
Resulta que el color de la pell pot ser un tret diferenciador del lloc de provinença i de l'estatus social. Per norma general, les persones amb pell fosca provenen de les províncies del sud, i més concretament del camp, fet que els suposa un estatus social baix. Al passar-se moltes hores al Sol, treballant al camp, el color de la pell s'enfosqueix.
En una societat que s'està occidentalitzant, el color de la pell també és important. Abans, ser blanc que no bru. Això significarà que la gent no et distingirà pel color de la pell i no et jutjarà abans d'hora.
No és que vulguin fer sauna mentres caminen, sinó que ho fan perquè el Sol no els toqui a la pell.
Resulta que el color de la pell pot ser un tret diferenciador del lloc de provinença i de l'estatus social. Per norma general, les persones amb pell fosca provenen de les províncies del sud, i més concretament del camp, fet que els suposa un estatus social baix. Al passar-se moltes hores al Sol, treballant al camp, el color de la pell s'enfosqueix.
En una societat que s'està occidentalitzant, el color de la pell també és important. Abans, ser blanc que no bru. Això significarà que la gent no et distingirà pel color de la pell i no et jutjarà abans d'hora.
Els prejudicis també estan introduïts a la societat xinesa.
8 de set. 2011
En Mao i la Ciutat Prohibida
Segurament molts de nosaltres ens hem preguntat algun cop perquè està la foto d'en Mao Zedong a la porta de la Ciutat Prohibida.
Quan entres a la quilomètrica Plaça de Tiananmen i mires al fons veus com aquell gran complex, com és la Ciutat Prohibida, té en la seva entrada la foto del dictador que es pot contemplar des de qualsevol posició de la gran plaça. Pot voler dir que aquella era casa seva, i que els xinesos l'havien de cuidar, respectar i venerar?
Realment el motiu pel qual Mao va fer penjar la seva foto allà va ser per explicar a la població, el canvi de sistema o de règim que s'estava produint.
La Ciutat Prohibida encarna la Xina tradicional, l'antiga... la Xina feudal, amb els emperadors, l'emperatriu... i tot el seguit de normes que això significava, sobretot per l'esclavatge i la desigualtat entre les persones.
Mao va voler dir a la Xina, però també el món, que el feudalisme a la Xina s'havia canviat i que ara ell, i el comunisme era qui governaria la Xina, i què millor que imposar la imatge del canvi (del comunisme) en el punt de referència més important pel feudalisme, la Ciutat Prohibida.
En resum, la foto de Mao simbolitza la victòria del comunisme sobre el feudalisme.
6 de set. 2011
Ser dona a la Xina
"La pitjor de les ofenses que pot fer un fill cap al seu pare és no tenir un fill home". Aquestes paraules són de Menci (372-289 a.C), el qui està considerat el millor deixeble de Confuci.
El paper de les dones en la societat ha estat denigrat des de fa molts segles. És tal la recança a tenir filles (moltes embarassades quan saben que porten una nena avorten), pel desprestigi social i la "càrrega" que li pot ocasionar una filla (p.ex. haver de pagar íntegre el casament), molts decideixen no tenir-ne. Això ha portat a la Xina a invertir la proporció fills/filles. En el món la mitjana és de 106 filles per cada 100 fills. Doncs bé, a la Xina la proporció és de 114 fills per cada 100 filles. Això està portant a greus conseqüències a l'hora de mantenir l'equilibri social.
En els temps de Mao (com vaig comentar en el post anterior) el retrocés de la dona semblava haver-se aturat amb els principis d'igualtat i llibertat (Constitució de 1954). Mao deia: "la dona ha de suportar la meitat del Cel". Aquestes paraules signifiquen que a la dona se l'havia de tractar igual que a l'home. Amb vistes a l'època feudal, durant els temps comunistes la situació de les dones havia millorat, però un cop mort Mao, la situació va empitjorar. Un clar exemple és el segrest de dones, per a la seva explotació tant sexual com productiva, especialment a les zones rurals, on són venudes a joves solters per a casar-se, o a rics empresaris estrangers, per prostituir-se.
Per altre banda podríem trobar el tracte inhumà de les nenes dels orfenats. Elles són tractades amb greus diferències respecte els nens, de fet el percentatge de nenes en orfenats és molt gran en comparació amb el dels nens. Les nenes viuen en condicions infrahumanes i moltes moren per la mala alimentació o el tracta salvatge que els dispensen.
Moltes de les dones xineses, especialment les de la zona rural viuen en lluita des del moment del seu naixement. Existeixen molts perjudicis que els segles no han pogut eliminar.
5 de set. 2011
Les dones al camp
La Constitució de 1954, la primera de la República Popular de la Xina, era un crit als principis d'igualtat i llibertat. Recollia una sèrie de normes que regulaven els drets dels ciutadans, i on les llibertats més elementals estaven totes recollides .
Curiosament, aquestes llibertats van quedar relegades, sovint, a l'ostracisme. El confucianisme es va imposar per sobre de qualsevol llei o norma. Una de les cinc relacions socials que Confuci va establir, la que la dona havia d'obeir i respectar a l'home, va estar (i està) encara present avui en dia. D'aquesta manera el culturalisme passava per sobre del legalisme.
A nivell social o polític poques responsabilitats públiques tenien les dones, sobretot en el món rural, on veien encara més retallats els seus drets i les seves llibertats. La societat xinesa, masclista per cultura, no permetia que les dones tinguessin cap tipus de càrrec en cap institució o lloc important dins la societat. En canvi les dones vivien en unes condicions molt més dures que les dels homes, tenint feines molt més repetitives i amb poc o gens descans. A més a més se li ha d'afegir que els seus sous estaven molt per sota del dels homes.
A part la dona xinesa s'havia d'ocupar dels fills i la llar, fet que provocava que la seva jornada tingués breus estones de descans, fins i tot per dormir.
Amb els anys, els drets han anat evolucionant. Ara podem trobar com algunes d'elles ja ocupen algun càrrec important dins d'alguna institució, per exemple les Assemblees Locals, encara que no sigui el càrrec més alt. Les dones comencen a tenir presència en les empreses. Sembla que amb l'entrada del segle XXI fins i tot les relacions de parella han canviat. Ara elles comencen a ser infidels als marits, i el seu poder econòmic comença a créixer.
Tot i això les condicions de les dones al camp continuen sent molt dures. Continuem en una societat on la cultura està molt per sobre de qualsevol norma, i més si ens trobem en indrets de l'interior i el camp. La Xina comença a caminar, tot i que el pas sigui lent, en la recerca de la igualtat entre homes i dones.
Curiosament, aquestes llibertats van quedar relegades, sovint, a l'ostracisme. El confucianisme es va imposar per sobre de qualsevol llei o norma. Una de les cinc relacions socials que Confuci va establir, la que la dona havia d'obeir i respectar a l'home, va estar (i està) encara present avui en dia. D'aquesta manera el culturalisme passava per sobre del legalisme.
A nivell social o polític poques responsabilitats públiques tenien les dones, sobretot en el món rural, on veien encara més retallats els seus drets i les seves llibertats. La societat xinesa, masclista per cultura, no permetia que les dones tinguessin cap tipus de càrrec en cap institució o lloc important dins la societat. En canvi les dones vivien en unes condicions molt més dures que les dels homes, tenint feines molt més repetitives i amb poc o gens descans. A més a més se li ha d'afegir que els seus sous estaven molt per sota del dels homes.
A part la dona xinesa s'havia d'ocupar dels fills i la llar, fet que provocava que la seva jornada tingués breus estones de descans, fins i tot per dormir.
Amb els anys, els drets han anat evolucionant. Ara podem trobar com algunes d'elles ja ocupen algun càrrec important dins d'alguna institució, per exemple les Assemblees Locals, encara que no sigui el càrrec més alt. Les dones comencen a tenir presència en les empreses. Sembla que amb l'entrada del segle XXI fins i tot les relacions de parella han canviat. Ara elles comencen a ser infidels als marits, i el seu poder econòmic comença a créixer.
Tot i això les condicions de les dones al camp continuen sent molt dures. Continuem en una societat on la cultura està molt per sobre de qualsevol norma, i més si ens trobem en indrets de l'interior i el camp. La Xina comença a caminar, tot i que el pas sigui lent, en la recerca de la igualtat entre homes i dones.
30 d’ag. 2011
Calefacció centralitzada
Tot i estar en ple segle XXI encara hi ha molts indrets de la Xina, on hi ha cases que pertanyen al règim. Són cases que es lloguen a un preu raonablement més econòmic.
Aquestes cases, però, tenen la peculiaritat que la calefacció està centralitzada, és a dir, és el govern qui ordena quan s'ha d'obrir i tancar la calefacció. Ells poden indicar que el dia 1 de novembre la calefacció s'obre, és a dir, premen el botó i engeguen la calefacció per a tots els habitants d'aquestes cases. Si prèviament ha començat a fer fred cal tirar, avui en dia, de radiadors elèctrics, mantes o qualsevol element que pugui donar escalfor.
El mateix passa en el moment de parar-la. Pot ser que diguin que el dia 1 d'abril la calefacció es tanca. Si durant el mes de març ha fet calor, cal obrir finestres per intentar que la temperatura de l'interior es reguli.
Aquestes cases, doncs, tenen la peculiaritat que no tenen, en la calefacció, regulador de temperatura. El regulador, novament el posa l'Estat.
27 d’ag. 2011
El passat i el futur
Mirem cap al futur. Aquesta frase tant comú en el nostre llenguatge és del tot contradictori pels xinesos. Quan diem que mirem cap al futur és perquè per a nosaltres el futur està al nostre davant i està per venir. Pels xinesos és justament el contrari. Si a un xinès li demanes que t'indiqui el futur en una posició del seu cos, et respondrà que el futur està al seu clatell, perquè no pot veure el què vindrà. El futur és incert, per tant, si el tinguéssim a la part del davant (com nosaltres diem) el podríem veure. Per a ells, el passat està al nostre davant (al contrari que nosaltres), perquè tu mires i veus el què ha passat.
Així doncs, passat i futur tenen posicions diferents per als xinesos i pels occidentals.
23 d’ag. 2011
Escopir
De les primeres coses en les que et fixes quan arribes a la Xina és que la gent d'allà té tendència a escopir al terra. I no ho fan de tant en tant i només unes poques persones. Gairebé la totalitat de la població no té cap mena de problemes per escopir. La tendència a realitzar aquesta acció és tant gran que fins i tot els dies previs als Jocs Olímpics de Beijing, al 2008, es van penjar cartells informatius on es demanava a la població que fos cívica i no escopís.
Val més no fixar-se en el terra, perquè depenent de les zones, si són molt transitades o no, es pot convertir en un camp ple de mines, és a dir, de saliveres i altres fluids. Si ens fixem a terra podem estar anant de puntetes i saltant constantment, per això val més no pensar-hi i endavant!
El fet d'escopir és un fet cultural. Pels xinesos tot allò que prové de dins del cos s'ha d'expulsar i no guardar. Diuen que això de guardar-se els mocs en un mocador dins la butxaca dels pantalons és una autèntica "guarrada". Visions diferents del què és polit i el què no.
Val més no fixar-se en el terra, perquè depenent de les zones, si són molt transitades o no, es pot convertir en un camp ple de mines, és a dir, de saliveres i altres fluids. Si ens fixem a terra podem estar anant de puntetes i saltant constantment, per això val més no pensar-hi i endavant!
El fet d'escopir és un fet cultural. Pels xinesos tot allò que prové de dins del cos s'ha d'expulsar i no guardar. Diuen que això de guardar-se els mocs en un mocador dins la butxaca dels pantalons és una autèntica "guarrada". Visions diferents del què és polit i el què no.
22 d’ag. 2011
La conducció
100.000 morts i 470.000 ferits, a l'any, o el què és el mateix que dir que cada dia moren 680 persones i 45.000 resulten ferides en accident de trànsit.
No es d'estranyar que les xifres siguin les que són. Els xinesos disten molt de ser bons conductors. Les seves habilitats al volant deixen molt que desitjar. No és d'estranyar veure avançaments en curves tancades i sense gens de visibilitat, avançaments pel voral, canvis de carril sense indicar-los, traspassar dobles continues... Els semàfors, sovint són ignorats, i els excessos de velocitat estan a l'ordre del dia.
Pujar en un cotxe conduit per un xinès pot suposar posar en perill la integritat de qualsevol.
Els clàxons no arriben a la fi dels seus dies conjuntament amb la resta del vehicle. La gran utilització d'aquests per indicar que un ha trigat dos segons més del què pot ser previst en iniciar el recorregut, o simplement per indicar que es vol avançar (els intermitents se'ls podrien estalviar en els cotxes xinesos), fan que aquests tinguin una vida curta.
Els altres gran perjudicats per la temerària conducció són la gent que va en bicicleta. El nombre de morts per atropellament són molt elevats. Les bicicletes, una de les icones de la societat xinesa no és respectada pels vehicles motoritzats.
Un trajecte en taxi o autobús, pot semblar una odissea. Ja no cal pensar, el què és conduir un mateix per allà. Una aventura no apta per a cardíacs.
No es d'estranyar que les xifres siguin les que són. Els xinesos disten molt de ser bons conductors. Les seves habilitats al volant deixen molt que desitjar. No és d'estranyar veure avançaments en curves tancades i sense gens de visibilitat, avançaments pel voral, canvis de carril sense indicar-los, traspassar dobles continues... Els semàfors, sovint són ignorats, i els excessos de velocitat estan a l'ordre del dia.
Pujar en un cotxe conduit per un xinès pot suposar posar en perill la integritat de qualsevol.
Els clàxons no arriben a la fi dels seus dies conjuntament amb la resta del vehicle. La gran utilització d'aquests per indicar que un ha trigat dos segons més del què pot ser previst en iniciar el recorregut, o simplement per indicar que es vol avançar (els intermitents se'ls podrien estalviar en els cotxes xinesos), fan que aquests tinguin una vida curta.
Els altres gran perjudicats per la temerària conducció són la gent que va en bicicleta. El nombre de morts per atropellament són molt elevats. Les bicicletes, una de les icones de la societat xinesa no és respectada pels vehicles motoritzats.
Un trajecte en taxi o autobús, pot semblar una odissea. Ja no cal pensar, el què és conduir un mateix per allà. Una aventura no apta per a cardíacs.
Taxistes
Arribes a l'aeroport internacional de Beijing, un "petit" aeroport d'un milió de metres quadrats (el més gran del món), on cada any hi ha un trànsit de 76 milions de passatgers. Després de passar els controls de passaports surts a l'exterior i una munió d'homes se't llencen al damunt oferint-te portar a la teva destinació. Aquesta munió són taxistes "il·legals", que no tenen llicència o be treballen fora d'hores. El perill d'agafar un taxista d'aquests quan aterres a Beijing o a qualsevol altre ciutat xinesa, és que la tarifa que et cobrin sigui molt més que no la que pertoca, per tant, val més agafar un dels taxis grocs, vermells o negres.
Un cop estàs situat a dins de la gran ciutat i coneixes les tarifes, és el moment d'agafar un taxista il·legal, perquè amb una petita negociació et pots estalviar algun yuan que altre.
Els taxistes xinesos a diferència dels catalans o espanyols, no els hi agrada fer carreres llargues. Als d'aquí es queixen si han de fer dues cantonades, als d'allà t'ho agraeixen. El fet que el km només costi 1 yuan (0,10€) fa que els grans trajectes no els surti a compte. La baixada de bandera són 10 yuans (1€). Per això si han de recórrer més de dos anells es puguin negar a portar-te.
Quan es va a pagar s'ha d'intentar portar bitllets petits, no accepten bitllets grans. És a dir, si una carrera ha costat 20 yuans (2€) no els pots pagar amb un bitllet de 100 yuans (10€). És possible que si no portes res més petit et portin fins al banc més proper a que treguis diners.
Un cop estàs situat a dins de la gran ciutat i coneixes les tarifes, és el moment d'agafar un taxista il·legal, perquè amb una petita negociació et pots estalviar algun yuan que altre.
Els taxistes xinesos a diferència dels catalans o espanyols, no els hi agrada fer carreres llargues. Als d'aquí es queixen si han de fer dues cantonades, als d'allà t'ho agraeixen. El fet que el km només costi 1 yuan (0,10€) fa que els grans trajectes no els surti a compte. La baixada de bandera són 10 yuans (1€). Per això si han de recórrer més de dos anells es puguin negar a portar-te.
Quan es va a pagar s'ha d'intentar portar bitllets petits, no accepten bitllets grans. És a dir, si una carrera ha costat 20 yuans (2€) no els pots pagar amb un bitllet de 100 yuans (10€). És possible que si no portes res més petit et portin fins al banc més proper a que treguis diners.
9 d’ag. 2011
Europa a la dreta, Xina a l'esquerra
Quan gairebé la totalitat dels actuals governs dels Estats europeus són conservadors, i aquells països que encara mantenen governs socialdemòcrates o d'esquerres viuen els seus últims dies, a la Xina comença a haver-hi un efecte contrari.
A Europa amb la forta crisi financera que s'està vivint han sorgit els indignats a diversos països. Aquests indignats protesten per una sèrie de desigualtats socials i econòmiques. Ells, no aniran a votar, això donarà pas a governs de dretes, estiguin o no ara al poder. Històricament els europeus hem estat així, en èpoques de descontentaments socials les esquerres no voten i les dretes guanyen. Després del maig del 68, la darrera gran revolta social viscuda a Europa, el General De Gaulle es va alçar amb el poder a França amb una majoria aplastant.
Avui en dia, la Xina tampoc s'escapa de les revoltes socials. Després d'una dècada on el liberalisme econòmic (el mateix que ha portat a Europa a la gran recessió) ha acampat pels mercats xinesos, les diferències entre rics i pobres han anat creixent. Tot i que cada vegada hi ha més rics, el nombre total de pobres que viuen amb menys d'1$ al dia són 250 milions, i molts d'altres que pateixen per arribar a finals de mes.
Aquestes diferències han provocat gran revoltes socials a la Xina. Unes revoltes que han anat prenent força a mesura que el temps ha anat passant. Estan agafant tant de protagonisme que el Partit Comunista Xinès (PCX) ha hagut de començar a plantejar-se un canvi en les seves polítiques socials i econòmiques.
La població comença a recuperar pel·lícules dels anys 60's, missatges emesos sota el mandat de Mao, i reclamen les polítiques més d'esquerres que va haver durant la dictadura maoista.
El gir cap a l'esquerra és evident. Reclamen igualtat d'oportunitats, reformes en el sistema polític i econòmic de caire nacionalista i antiliberal, aproximació del govern a la societat... El PCX veu com el fantasma (desintegració) de la URSS torna a apareixer, per això busca fer aproximacions als reclams de la societat.
A Europa les protestes estant quedant en un no res. A la Xina comencen a haver-hi gestos.
Mentrestant Europa gira a la dreta, la Xina ho fa a l'esquerra.
A Europa amb la forta crisi financera que s'està vivint han sorgit els indignats a diversos països. Aquests indignats protesten per una sèrie de desigualtats socials i econòmiques. Ells, no aniran a votar, això donarà pas a governs de dretes, estiguin o no ara al poder. Històricament els europeus hem estat així, en èpoques de descontentaments socials les esquerres no voten i les dretes guanyen. Després del maig del 68, la darrera gran revolta social viscuda a Europa, el General De Gaulle es va alçar amb el poder a França amb una majoria aplastant.
Avui en dia, la Xina tampoc s'escapa de les revoltes socials. Després d'una dècada on el liberalisme econòmic (el mateix que ha portat a Europa a la gran recessió) ha acampat pels mercats xinesos, les diferències entre rics i pobres han anat creixent. Tot i que cada vegada hi ha més rics, el nombre total de pobres que viuen amb menys d'1$ al dia són 250 milions, i molts d'altres que pateixen per arribar a finals de mes.
Aquestes diferències han provocat gran revoltes socials a la Xina. Unes revoltes que han anat prenent força a mesura que el temps ha anat passant. Estan agafant tant de protagonisme que el Partit Comunista Xinès (PCX) ha hagut de començar a plantejar-se un canvi en les seves polítiques socials i econòmiques.
La població comença a recuperar pel·lícules dels anys 60's, missatges emesos sota el mandat de Mao, i reclamen les polítiques més d'esquerres que va haver durant la dictadura maoista.
El gir cap a l'esquerra és evident. Reclamen igualtat d'oportunitats, reformes en el sistema polític i econòmic de caire nacionalista i antiliberal, aproximació del govern a la societat... El PCX veu com el fantasma (desintegració) de la URSS torna a apareixer, per això busca fer aproximacions als reclams de la societat.
A Europa les protestes estant quedant en un no res. A la Xina comencen a haver-hi gestos.
Mentrestant Europa gira a la dreta, la Xina ho fa a l'esquerra.
8 d’ag. 2011
El número de la sort, el 8
Avui fa 3 anys de l'inici dels Jocs Olímpics de Beijing. Avui som 8 d'agost, o be 8 del mes 8. Fa tres anys va coincidir que érem 08-08-08. Casualitat que els xinesos iniciessin aquell dia la cerimònia inaugural dels JJ.OO? Doncs no. Certament, el número 8 és el número de la "bona sort".
Per buscar els orígens del perquè és el 8, hauríem de remuntar-nos als inicis dels temps imperials. El fet que el 8 en xinès es pronunciï "ba" i la paraula "enriquiment", "guanys econòmics" o "fortuna de diners" també sigui "ba", però amb diferent entonació, fa que es triés aquest número com el de la "bona sort".
Els primers emperadors es rodejaven de 8 assessors imperials, tenien 8 muntanyes sagrades, existien els 8 punts cardinals... tot estava al voltant del 8. Això era el símbol que el país seria pròsper i tindria futur.
Avui en dia aquesta tradició encara continua. I els JJ.OO no van ser una excepció. Per rissar el rínxol, els JJ.OO es van inaugurar a les 8 i 8 de la tarda.
A part dels JJ.OO aquell dia, de fa tres anys, més de quinze mil parelles van contraure matrimoni, per tal d'assegurar una bona i feliç vida.
Moltes dones es van quedar embarassades calculant que els seus fills poguessin néixer aquell famós dia. És per aquest motiu que moltes d'elles van voler que els seus fills neixessin per cessària el dia 08-08-08.
Si els telèfons que porten el 4 costen molt de vendre, els telèfons amb varis 8, són els més demandats.
Per buscar els orígens del perquè és el 8, hauríem de remuntar-nos als inicis dels temps imperials. El fet que el 8 en xinès es pronunciï "ba" i la paraula "enriquiment", "guanys econòmics" o "fortuna de diners" també sigui "ba", però amb diferent entonació, fa que es triés aquest número com el de la "bona sort".
Els primers emperadors es rodejaven de 8 assessors imperials, tenien 8 muntanyes sagrades, existien els 8 punts cardinals... tot estava al voltant del 8. Això era el símbol que el país seria pròsper i tindria futur.
Avui en dia aquesta tradició encara continua. I els JJ.OO no van ser una excepció. Per rissar el rínxol, els JJ.OO es van inaugurar a les 8 i 8 de la tarda.
A part dels JJ.OO aquell dia, de fa tres anys, més de quinze mil parelles van contraure matrimoni, per tal d'assegurar una bona i feliç vida.
Moltes dones es van quedar embarassades calculant que els seus fills poguessin néixer aquell famós dia. És per aquest motiu que moltes d'elles van voler que els seus fills neixessin per cessària el dia 08-08-08.
Si els telèfons que porten el 4 costen molt de vendre, els telèfons amb varis 8, són els més demandats.
7 d’ag. 2011
El sistema de salud en China, un problema (IV)
La inseguridad sanitaria se ha convertido en un problema social. Sólo en 2003, el coste económico llegó a 800.000 millones de yuanes (80.000 millones de euros), alrededor del 7 % del PIB.
Los costes económicos causados por las enfermedades incluyen tanto las pérdidas directas e indirectas. Los costes económicos directos se refieren a la suma total de gastos directos o gastos de las pérdidas causadas por las enfermedades, las tasas de pacientes, la atención de la salud y el tratamiento, la medicina nutricional, los gastos de viaje y los gastos de transporte de los pacientes que recibieron los servicios médicos. Los costes económicos indirectos son las pérdidas ocasionadas a la sociedad y a la familia en la riqueza en la ausencia del trabajo (mano de obra), debido a la enfermedad y la muerte prematura. La medición es el número de días de ausencia del trabajo convertido en dinero por un determinado nivel económico.
Teniendo en cuenta que cada persona hace 0,134 visitas al hospital cada quince días, el total de gastos por visita (incluidos los médicos y otros gastos) es de 127 yuanes (13 Euros). Dado que el número de hospitalizaciones es 0.036 por persona y año, el coste total por hora es de 3.904 yuan (390 Euros), y el total de gasto anual es 181.500 millones de yuanes (18.100 millones de Euros), lo que representa el 1,6% del PIB. El coste económico total por enfermedades es de 61.710 millones de yuanes (61.700 millones de Euros), el 5,3% del PIB. Esto no incluye las tasas que se producen a partir de auto-tratamiento sin ver a los médicos.
Los costes económicos indirectos por enfermedad, son que cada persona va cada 0,194 veces cada quince días al médico. Si a esto se le suma que el empleo total supone una producción de 744.000 millones de yuanes (7440 millones de Euros) en el país, la pérdida que se produce en el trabajo son muy elevados.
Por último, el total de las pérdidas por enfermedad, es decir, pérdidas directas e indirectas, en 2003 ascendió a 826.300 millones de yuanes (83.000 millones de Euros), el 7,1 por ciento del PIB.
Todo esto muestra que China no es sólo una sociedad con una gran inseguridad sanitaria, sino que tiene también una enfermedad en la economía de desarrollo con enormes pérdidas, deribadas de los problemas sanitarios que sufre la población.
5 d’ag. 2011
El sistema de salud en China, un problema (III)
La salud es un tema eterno en las conversaciones de la sociedad china. Salud y vitalidad son uno de los valores perseguidos por el hombre desde su aparición. En China se pretende garantizar la salud de las personas, este es uno de los objetivos fundamentales para su gobierno. Por este motivo tiene planeado la construcción de un sistema de bienestar, para que toda la sociedad pueda afrontar con garantías los próximos veinte años, es decir, permitir a los 1.4 millones de personas vivir más, de una manera más saludable y tener una vida de alta calidad.
Cuando hablamos de inseguridad sanitaria, nos referimos a los factores de riesgo, que la salud no puede estar sometida a un control o que las personas se han visto privadas de los derechos básicos de salud, como el no poder disfrutar de un servicio elemental de salud, seguro médico, o que no tengan condiciones básicas garantizada y con un entorno de vida perjudiciales para su salud.
La inseguridad sanitaria se ha convertido en uno de los mayores desafíos a la seguridad humana en China. La inseguridad sanitaria de todo el pueblo chino asume las siguientes características:
En primer lugar, es universal, esto quiere decir que existe en diferentes hábitats y regiones, entre personas de distintos niveles de ingresos, carrera profesional y grupos de edad. En términos de distribución regional, la inseguridad sanitaria existe en todas las regiones, no sólo en las zonas rurales, sino también en las zonas urbanas, no sólo en las zonas de bajos ingresos, sino también en los de ingresos medianos y altos ingresos. En términos de distribución entre los diferentes grupos de personas, la inseguridad sanitaria afecta a todos los tipos de población, pero especialmente ancianos, mujeres y niños.
En segundo lugar, la inseguridad sanitaria abarca una gran población. Como China es un país poblado, incluso si hay una fracción de la inseguridad sanitaria, la cifra absoluta es considerable.
En tercer lugar, la inseguridad sanitaria existe no sólo entre las personas expuestas a la inseguridad, sino también a las causas de todo tipo como los gastos de la economía, incluidos los costes económicos directos, tales como los honorarios de pacientes ambulatorios y la media de las tasas y los costes indirectos, como las pérdidas causadas por la ausencia del trabajo debido a la mala salud. Los costes económicos en 2003 representaban aproximadamente el 7 por ciento del PIB, incluyendo los costes económicos y pérdidas mentales.
Por último, la salud de la población y el desarrollo económico han formado una "paradoja del desarrollo". En los últimos diez años, la economía de China ha mantenido un crecimiento de alta velocidad y el nivel de renta per cápita ha aumentado enormemente. China muestra que el PIB per cápita creció aproximadamente 1,15 veces entre 1993-2003. Este dato ha dado testimonio de lo que el Primer Ministro Wen Jiabao dijo que, en general, existe el problema de que "una pierna es larga y la otra es corta", refiriéndose al desarrollo económico y social. El problema es especialmente notable en el area de la salud.
4 d’ag. 2011
El sistema de salud en China, un problema (II)
Una tercera parte del país sufre el efecto de la lluvia ácida. La mitad de las aguas en sus siete mayores ríos es prácticamente inutilizable. Cuatrocientas de las seiscientas noventa y nueve ciudades de China sufren cortes en su suministro de agua, y ciento diez de ellas de carácter severo. La mayoría de los novecientos millones de campesinos no tienen acceso a agua limpia. Cerca de la mitad de los ríos chinos y el 90% de su agua urbana está contaminada en diversos grados.
El estado de las aguas subterráneas es particularmente grave, porque en China el 70% del suministro de agua es para el consumo humano y el 40% de la destinada a la irrigación proviene de ahí. La sobreexplotación de las aguas subterráneas ha creado serios problemas de salificación en zonas costeras de cinco provincias chinas. En las llanuras del norte cada vez hay que extraer desde más profundidad: donde hace dos generaciones se accedía al agua desde pozos artesanales muy superficiales, hoy hay que perforar trescientos metros o más.
Las pérdidas medioambientales se estiman entre el 5% y el 20% del Producto Nacional Bruto (PNB), en los últimos veinte años. La estrategia de urbanización comienza a ser puesta en cuestión porque es evidente que no hay recursos para sostener la urbanización de ochocientos millones más. Desde el inicio de la reforma de Deng Xiaoping, a principios de los ochenta, el número de ciudades ha pasado de 315 a 669. Cada año se construyó una media de 760.000 kilómetros cuadrados y cada año esa expansión del ladrillo y el asfalto aumenta a razón de un 5,7%.
La urbanización ha restado superficie agraria a una sociedad que presenta la relación más crítica del planeta entre población (mucha) y tierra (escasa). Entre 1988 y 2000 los chinos han pasado de 0,0012 kilómetros cuadrados per cápita a 0,0010.
2 d’ag. 2011
El sistema de salud en China, un problema
La mayor oportunidad de desarrollo a que se enfrenta China en el siglo XXI es la globalización económica pero el mayor desafío que enfrenta a China es la inseguridad humana. La inseguridad humana se convertirá en un importante desafío para China en materia de desarrollo a largo plazo, y a la estabilidad social a lo largo del siglo XXI.
¿Cuál es el papel de la "salud pública" en la seguridad de las personas cuando parece que la seguridad de las personas se encuentra en manos de políticos, soldados, policía y diplomáticos?
La salud es un tema eterno en las conversaciones de la sociedad china. Salud y vitalidad es uno de los valores perseguidos por el hombre desde su aparición. En China se pretende garantizar la salud de las personas, uno de los objetivos fundamentales para su gobierno. Por estas razones, China tiene planeado la construcción de un sistema de bienestar, del cual ya se han dado los primeros esbozos, para que toda la sociedad pueda afrontar y disfrutar de este nuevo sistema con garantías para los próximos veinte años.
¿Cuál es el papel de la "salud pública" en la seguridad de las personas cuando parece que la seguridad de las personas se encuentra en manos de políticos, soldados, policía y diplomáticos?
La salud es un tema eterno en las conversaciones de la sociedad china. Salud y vitalidad es uno de los valores perseguidos por el hombre desde su aparición. En China se pretende garantizar la salud de las personas, uno de los objetivos fundamentales para su gobierno. Por estas razones, China tiene planeado la construcción de un sistema de bienestar, del cual ya se han dado los primeros esbozos, para que toda la sociedad pueda afrontar y disfrutar de este nuevo sistema con garantías para los próximos veinte años.
China invertirá casi 100.000 millones de euros en crear un sistema público de salud que cubra las necesidades básicas de sus 1.400 millones de habitantes. Actualmente, más del 80 por ciento de la población, o lo que es mismo, mil millones de la población urbana y rural no están cubiertos por el seguro médico.
Los progresos de China en la mejora de la salud humana no sólo beneficiarán a los 1,4 millones de chinos sino que también ayudará a realizar los Objetivos de Desarrollo del Milenio, hito que permitiría disminuir estos índices tan brutales, que reflejan la falta de planificaciones, objetivos y políticas activas por parte del gobierno de Pekín, y que tienen una correlación directa con el alto grado de inseguridad humana que se vive en el país asiático.
Los progresos de China en la mejora de la salud humana no sólo beneficiarán a los 1,4 millones de chinos sino que también ayudará a realizar los Objetivos de Desarrollo del Milenio, hito que permitiría disminuir estos índices tan brutales, que reflejan la falta de planificaciones, objetivos y políticas activas por parte del gobierno de Pekín, y que tienen una correlación directa con el alto grado de inseguridad humana que se vive en el país asiático.
PIB i democràcia, van units?
Sovint existeix la idea que la democràcia i la modernització, moltes vegades va lligada a l'increment econòmic. A més Producte Interior Brut (PIB) més propensió a la democràcia, en quan a metes normatives i fins i tot obligatòries de l'evolució històrica.
A la segona meitat del segle XX, una de les discussions més freqüents en la ciència política comparada va ser, i continua sent avui en dia, l'estudi del tipus de relació existent entre el desenvolupament econòmic i la democràcia com a règim polític.
Seymour M. Lipset va escriure que quan millor li va a un país en termes econòmics, majors són les possibilitats d'esdevenir i mantenir governs democràtics.
Segons Adam Przeworski, un major PIB per càpita es correlaciona amb la democràcia. Les més riques democràcies mai han tornat a caure en l'autoritarisme.
Hi ha altres autors que afirmen que un alt PIB per càpita també augmenta la llibertat política.
Això es veu en entredit si observem la taula, qui ens indica els % del PIB del Regne Unit, Estats Units, Japó i Xina, respecte el PIB mundial del període 1820 al 1998.
Si féssim cas als anteriors autors, quan deien que a més PIB més propensió a la democràcia, la Xina hauria de ser un país plenament democràtic, ja al 1820. Sovint les teories generals no serveixen, ja que sempre hi ha excepcions. La Xina n'és una.
A la segona meitat del segle XX, una de les discussions més freqüents en la ciència política comparada va ser, i continua sent avui en dia, l'estudi del tipus de relació existent entre el desenvolupament econòmic i la democràcia com a règim polític.
Seymour M. Lipset va escriure que quan millor li va a un país en termes econòmics, majors són les possibilitats d'esdevenir i mantenir governs democràtics.
Segons Adam Przeworski, un major PIB per càpita es correlaciona amb la democràcia. Les més riques democràcies mai han tornat a caure en l'autoritarisme.
Hi ha altres autors que afirmen que un alt PIB per càpita també augmenta la llibertat política.
Això es veu en entredit si observem la taula, qui ens indica els % del PIB del Regne Unit, Estats Units, Japó i Xina, respecte el PIB mundial del període 1820 al 1998.
1820 | 1870 | 1913 | 1950 | 1973 | 1998 | |
REGNE UNIT | 5,2 | 9,1 | 8,3 | 6,5 | 4,2 | 3,3 |
ESTATS UNITS | 1,8 | 8,9 | 19,1 | 27,3 | 22 | 21,9 |
JAPÓ | 3 | 2,3 | 2,6 | 3 | 7,7 | 7,7 |
XINA | 32,9 | 17,2 | 8,9 | 4,5 | 4,6 | 11,5 |
Si féssim cas als anteriors autors, quan deien que a més PIB més propensió a la democràcia, la Xina hauria de ser un país plenament democràtic, ja al 1820. Sovint les teories generals no serveixen, ja que sempre hi ha excepcions. La Xina n'és una.
1 d’ag. 2011
De races, llengües i Estat.
L'Estat Xinès compta amb una llengua oficial. Tothom la coneix pel xinès mandarí. Els mandarins eren els alts funcionaris de l'Estat. Ells eren els qui produïen els texts oficials, i amb qui havies d'anar a veure per qualsevol gestió amb l'administració. És a partir del seu pes dins la societat xinesa on el xinès administratiu, o sigui el seu, és el que es fa extensiu, com a llengua oficial, ja que era el qui regia l'oficialitat. Per això avui en dia es coneix com a xinès mandarí.
Actualment a la Xina tenen una llengua oficial, 7 "dialectes" (que es poden considerar llengües) entre els quals el cantonès amb 70 milions de parlants. Aquests dialectes, llengües, etc... són parlades per les 55 ètnies existents. Davant de tanta diversitat, l'escriptura s'ha convertit en l'eix vertebrador per tal que a la Xina no hi hagi 55 Estats diferents. A partir de l'escriptura (un art cultural) la unificació del territori ha estat possible, sinó ens podríem haver trobat actualment amb aquests 55 Estats diferents, dins la mateixa Nació.
Actualment a la Xina tenen una llengua oficial, 7 "dialectes" (que es poden considerar llengües) entre els quals el cantonès amb 70 milions de parlants. Aquests dialectes, llengües, etc... són parlades per les 55 ètnies existents. Davant de tanta diversitat, l'escriptura s'ha convertit en l'eix vertebrador per tal que a la Xina no hi hagi 55 Estats diferents. A partir de l'escriptura (un art cultural) la unificació del territori ha estat possible, sinó ens podríem haver trobat actualment amb aquests 55 Estats diferents, dins la mateixa Nació.
30 de jul. 2011
Quatre apunts sobre el menjar
Quan et poses a menjar sovint sorprèn, com he comentat en algun post anterior, que tot vingui tallat, i sobretot que t'omplin la taula amb tots els plats.
També s'ha de tenir en compte alguns aspectes. L'arròs és l'acompanyament de molts plats, com nosaltres fem servir el pa, per exemple. En alguns llocs la sopa també pot venir cap al final de l'àpat, fet que xoca amb nosaltres on sempre l'hem posat de primer plat.
Quan et conviden a menjar és important no menjar molt al principi, pot semblar que et vols aprofitar d'ells, per tant a poc a poc.
Un altre diferència és que s'hauria de deixar menjar sobrant als plats. Això significarà que t'has quedat tip i que el menjar era bo.
No hi ha postres, no espereu grans pastissos, o fruita. Això ho heu de demanar a part. Tot i que a la Xina hi ha un gran consum de gelat, durant els àpats no hi són presents. Tampoc és costum fer el cafè. Aquest és car i no és una tradició a la Xina.
Per brindar s'ha d'esperar a que el cap de taula o amfitrió s'aixequi i sigui ell qui ho proposi. A partir que ho ha fet som lliures d'aixecar-nos i brindar. Pot ser que en un dinar o sopar de negocis, o d'una trobada amb amics, haguem de repetir aquest gest alguna dotzena de vegades. Els resultats finals són els d'esperar.
Finalment demanes la compte: fú wù yuán (tot allargant la darrera "aaaaaa") mài dàn.
28 de jul. 2011
Democràcia (III)
El desenvolupament humà té un paper molt destacat a l’hora d’intentar democratitzar un país; les desigualtats socioeconòmiques no faciliten aquest procés. L’intent d’assolir una economia de mercat gran i estable dins l'escenari internacional, la democratització de tota la societat, i al mateix temps del sistema polític i institucional, i la consecució d’un Estat on no es produïssin conflictes interns, sobretot causats pels grans nivells de diferenciació socioeconòmica en la societat, són tres objectius, o revolucions que s’ha de marcar, i aconseguir, qualsevol país que vulgui optar per la via de la democratització, i la Xina intenta agafar aquest camí.
A partir de 1978 amb l'entrada a l'escenari polític xinès de Deng Xiaoping, el país comença a fer obertures a l'exterior fet que li reportarà grans beneficis per la seva economia, i al mateix temps repercutirà positivament a la seva població, qui veurà incrementat el seu nivell de vida, tot i que l'Índex de Gini[1] s'està disparant alarmantment, situant-se en la posició 81 de l'Índex de Desenvolupament Humà fet per al PNUD a l'any 2008[2].
Un estudi recent[3] a la Xina revela la gran diferència que existeix en els ingressos per càpita. Actualment la diferència entre rics i pobres és de 55 vegades el què guanyen els primers respecte els segons. L'informe es basa en una enquesta dels anys 2005 i el 2006 dels ingressos de més de dues mil llars a les zones urbanes i rurals de la Xina. Les dades van revelar que a l'any 2005 l’ingrés mitjà del 10 per cent amb ingressos elevats (un total de 19 milions de llars i 50 milions de persones a la Xina) era de 97.000 yuans (14.197 dòlars dels EUA) per persona. La diferència real per càpita d'entre el 10 per cent rural i el 10 per cent a les zones urbanes és de 31 vegades en comptes de la xifra oficial de 9 vegades. L'informe també indica que degut a la insuficiència de dades, el coeficient de Gini és difícil de concloure ara, però segurament arribi a la desigualtat d'alerta estàndard, 0,47.
[1] Mesura la desigualtat d’ingressos en una societat. 0 és el valor que indica més igualtat i 1 el de menys igualtat. (Veure, http://knowledgerush.com/kr/encyclopedia/Gini_coefficient)
[2] Xina té un coeficient de 0.47 sobre 1, Suècia per exemple el té de 0.23sent el primer país més desenvolupat en aquest índex.
26 de jul. 2011
El forat dels pantalons
Recordo un dia pujant per unes escales mecàniques del metro. Les escales tenien una inclinació bastant bèstia, i al mirar amunt per veure el cap de munt, veig el culet d'un nen de poc menys de dos anys. Vaig pensar que seria pobre i que li havien obert els pantalons per tal que li poguessin entrar.
Doncs bé, no és així. Resulta que és una tradició. Els nens a la Xina no utilitzen bolquers!!! Quants diners s'estalvien els pares? La veritat és que moltíssims. Tornant al forat al cul, i no el forat del cul, els nens xinesos fins que no dominen el tema dels esfínters, porten els pantalons foradats, així que quan tenen ganes ho deixen anar, és igual el lloc on són, ells ho deixen anar.
Pels xinesos tot el què ve de dins s'ha de treure i no retenir-ho, aquest és el motiu cultural que els porta a no utilitzar cap tipus de bolquer o retenidor. És simplement una qüestió de cultura, siguin rics o pobres, el forat el porta tothom.
Doncs bé, no és així. Resulta que és una tradició. Els nens a la Xina no utilitzen bolquers!!! Quants diners s'estalvien els pares? La veritat és que moltíssims. Tornant al forat al cul, i no el forat del cul, els nens xinesos fins que no dominen el tema dels esfínters, porten els pantalons foradats, així que quan tenen ganes ho deixen anar, és igual el lloc on són, ells ho deixen anar.
Pels xinesos tot el què ve de dins s'ha de treure i no retenir-ho, aquest és el motiu cultural que els porta a no utilitzar cap tipus de bolquer o retenidor. És simplement una qüestió de cultura, siguin rics o pobres, el forat el porta tothom.
24 de jul. 2011
Democràcia (II)
La consolidació de l'Estat-Nació, sigui en un territori gran o petit, ve condicionat per diferents factors, però en destacaria tres per sobre de la resta. El primer d'ells seria l'assoliment d'una economia de mercat gran i estable dins l'escenari internacional. La segona, seria tenir un Estat manejable i uniforme, on no es produïssin conflictes interns, i com a tercera característica, no hi pot haver grans desnivells socioeconòmics dins la mateixa població. La gent s'ha de sentir unificada en el projecte comú de l'Estat al qual pertanyen. Si un sistema de govern és capaç d'això el poble no posarà en dubte la seva legitimitat, fet que ha permès fins ara aquesta consolidació de l'Estat-Nació. En el cas de la Xina, la història del país asiàtic és diferent a la història de la resta de països, sobretot per la seva tradició, la seva història i la seva cultura. Aquest fet fa difícil comparar-lo amb cap d'altre país del món, degut a aquestes característiques tant determinades; però si necessitéssim fer un paral·lelisme es podria fer una aproximació amb el cas nord-americà i el cas rus, pel què fa a com s'ha homogeneïtzat un territori tant extens.A la Xina no tenen aquesta consciència de Nació, fet molt important per l’ hegemoneïtzació a tot el territori, per contra el qual els uneix és la llengua, la cultura, per sobre de qualsevol altre aspecte o sentiment. Per tant, el sentiment cultural està per sobre del sentiment nacional, fet que explica que avui en dia no tinguin consciència del què significa ser una Nació, tal i com apuntava SunYat-Sen quan parlava del Principi del Nacionalisme a principis del segle XX quan va dir que:
"La Xina ha desenvolupat un Estat simple per fora d’una raça, m entres els països occidentals han desenvolupat molts Estats dins d’una raça i han inclòs moltes nacionalitats dins d’un Estat […] Per exemple Anglaterra va incloure, a part de la raça blanca, els negres, indis i altres races, per formar l’Imperi Britànic, per tant, dir que la raça o la nació són l’Estat no és veritat, en el cas anglès […] Podem dir que la raça i l’Estat són idèntics, i hi ha una línea definida entre elles. […] En termes simples, la raça o la nacionalitat ha desenvolupat una força natural i directa. Per utilitzar un exemple de la historia política de la Xina: els xinesos diuen que el “wang dào” és el camí real o el camí de la veritat, seguint a la naturalesa […] Un conjunt unit i desenvolupat pel camí de la força, per forces humanes, és l’Estat. Aquesta és, per tant, la diferencia entre una raça o nacionalitat i un Estat. I el poble xinès era com una pinya de grans de sorra, sense cap cohesió”.
Fang Ning, descriu la democràcia occidental i la xinesa com: "La democràcia occidental és com anar a un restaurant i triar un xef francès, alemany o italià que s'encarregui de decidir en el teu nom el què hi ha en el menú. Amb la democràcia, Xina sempre tenim el mateix menú – el Partit Comunista - però cada vegada més podem triar els plats que vol cuinar".
22 de jul. 2011
Democràcia (I)
Sovint, ens trobem davant d’uns escenaris, polítics i socials, on les visions euroamericanes del terme democràcia, han monopolitzat els marcs teòrics, els paràmetres, les pautes i els indicadors del grau de democratització d’una societat, des de fa més de cent cinquanta anys. Com a conseqüència, deixen poc espai per a que es desenvolupin altres concepcions alternatives fora de l’àmbit euroamericà.
En el marc de la modernitat euroamericana, fruit de la Il·lustració, la democràcia ha estat caracteritzada per un seguit de valors, normes, pautes, institucions, indicadors i estadístiques, que són pròpies de les circumstàncies històriques, econòmiques, socials i polítiques d’Europa i de les Amèriques.
L’entorn xinès s’ha convertit en un bullidor de pensaments i conceptes i de debats relacionats amb aquest fenomen anomenat democràcia, però no només en els darrers anys, sinó que després de la primera Guerra de l’Opi (1842), i sota el mandat de la darrera dinastia Qing, alguns dels intel·lectuals contemporanis de l’època, van començar a preguntar-se si els sistemes que havien conegut alguns viatgers xinesos, no podrien ser aplicables en el seu país.
A partir d’aquí és quan el terme democràcia i el seu debat a la Xina va entrar en les agendes, tant dels polítics com dels intel·lectuals xinesos, a finals del segle XIX. Pensadors com Kang Youwei, Yan Fu, Sun Yat-sen, entre d’altres, i el propi Mao Zedong, ja van començar a preguntar-se com adaptar la democràcia a les circumstàncies històriques, econòmiques, socials i polítiques de la Xina.
L’actual debat polític xinès reorienta els plantejaments euroamericans cap a una nova concepció, la qual vindrà determinada per les formes de pensament pròpies d’una cultura com és la xinesa. La Xina sempre ha tingut on emmirallar-se. És per això que sempre hi ha hagut precedents per un procés xinès de democratització. Els casos més recents són els de Singapur, Taiwan, Hong Kong o Macau. Però també té miralls al seu voltant com els països veïns de Corea del Sud o de Vietnam, que en són un referent.
Al mateix temps és interessant veure com en un país, que pot semblar a priori unitari pel què fa al pensament, existeix un ric debat polític i intel·lectual sobre com s’ha, i s’hauria d’utilitzar el terme democràcia, i poder-ho classificar en diferents corrents de pensament, perquè el què és evident és que la democràcia és el fruit d’un llarg aprenentatge.
20 de jul. 2011
Negociem? (II)
No cal que es vagi fet un figurin, és a dir, es pot deixar la corbata per altres ocasions, ja que no és necessari per fer negocis. Norma 5: El més important no és l'aparença sinó la capacitat de negoci.
Quan s'entra en una negociació el qui entra primer ha de ser el cap de l'organització. Norma 6: la jerarquització és important.
No existeix la privacitat en les reunions. Et poden demanar des de la teva edat, passant per si estàs solter o casat, i que els hi expliquis algo del teu home o dona. Norma 7: volen la màxima transparència des del primer moment.
És molt important el compliment de la paraula. El què dius després ho has de complir perquè ells s'ho apunten tot. Norma 8: Ves alerta el què dius, sobretot quan portes alguna copa de més.
Donar la ma no és sinònim que estrictament el negoci estigui tancat, només és per amistat i respecte, és ser cordial. Norma 9: Tot ha de ser firmat.
S'utilitzen molts eufemismes. Les negociacions són dures i prolongades. Norma 10: No mirar el rellotge, pot ser contraproduent per a un mateix.
Estigues preparat per brindar tants cops com sigui necessari. Durant i després dels àpats les ampolles de vidre són les que van entrant i sortint més ràpid de la taula. Norma 11: Prepara el fetge abans de qualsevol negoci.
Si et guanyes a un client, el fidelitzes, llavors el tindràs per sempre i et portarà més clients. Norma 12: Guanyat un xinès i en tindràs cent al darrera.
19 de jul. 2011
Negociem? (I)
Quan els xinesos seuen en una taula a negociar ja saben el què els hi pots oferir. T'han estat estudiant amb deteniment. Per tant és important no regalar-se amb que si tinc això o allò, perquè saben també el què els hi pot oferir la teva competència. Norma 1: Ser transparent.
Quan s'entrega una targeta de presentació fer-ho sempre amb les dues mans, i el teu nom de cara a ells, sinó és menyspreu. Norma 2: Tenir una bona entrada és sinònim de continuar el negoci.
Quan comences una negociació s'ha de tenir molt present el concepte de temps.
1- No posar mai una negociació quan coincideixi amb els seus canvis d'any (normalment a principis de febrer) i la seva festa nacional (1 d'octubre)
2- S'ha de ser molt puntual, ells ho són molt, sinó pots perdre mitja negociació.
3- No tenir pressa per tancar un negoci. Pot representar moltes hores, molts dinars, sopars i sortides de copes.
Norma 3: el temps és una eina de negoci, no s'ha de voler córrer molt. Qui més córrer menys avança.
S'ha de ser cordial i fer compliments. "No és un plaer quan els amics arriben de lluny?" Diuen els xinesos. Norma 4: no fer lletjos quan et conviden a beure o menjar, passejar, visitar... La predisposició és una norma bàsica.
Quan s'entrega una targeta de presentació fer-ho sempre amb les dues mans, i el teu nom de cara a ells, sinó és menyspreu. Norma 2: Tenir una bona entrada és sinònim de continuar el negoci.
Quan comences una negociació s'ha de tenir molt present el concepte de temps.
1- No posar mai una negociació quan coincideixi amb els seus canvis d'any (normalment a principis de febrer) i la seva festa nacional (1 d'octubre)
2- S'ha de ser molt puntual, ells ho són molt, sinó pots perdre mitja negociació.
3- No tenir pressa per tancar un negoci. Pot representar moltes hores, molts dinars, sopars i sortides de copes.
Norma 3: el temps és una eina de negoci, no s'ha de voler córrer molt. Qui més córrer menys avança.
S'ha de ser cordial i fer compliments. "No és un plaer quan els amics arriben de lluny?" Diuen els xinesos. Norma 4: no fer lletjos quan et conviden a beure o menjar, passejar, visitar... La predisposició és una norma bàsica.
17 de jul. 2011
Els colors
La simbologia dels colors marca la cultura d'una societat. A occident més o menys coincidim tots en la connotació d'ells. A la Xina, els colors no sempre s'ajusten al nostre significat. Tres exemples clars són el negre, el blanc i el vermell.
Negre: Per a nosaltres el negre significa dol, depressió, tristor... Pels xinesos el negre és el vestit de les núvies (els casaments és la culminació a molts somnis d'infantesa); significa el cel, perquè és misteriós
Blanc: Per a nosaltres significa puresa, el porten les núvies... Per a ells el símbol de dol, brillantor, natura.
Vermell: Passió, comunisme, esquerres (polítiques), amor...aquests significats són nostres. Per a ells significa felicitat. Els grans contractes empresarials, compra-venda...etc, els signen amb un bolígraf d'aquest color, perquè significa bona fortuna; també significa gratitud.
Negre: Per a nosaltres el negre significa dol, depressió, tristor... Pels xinesos el negre és el vestit de les núvies (els casaments és la culminació a molts somnis d'infantesa); significa el cel, perquè és misteriós
Blanc: Per a nosaltres significa puresa, el porten les núvies... Per a ells el símbol de dol, brillantor, natura.
Vermell: Passió, comunisme, esquerres (polítiques), amor...aquests significats són nostres. Per a ells significa felicitat. Els grans contractes empresarials, compra-venda...etc, els signen amb un bolígraf d'aquest color, perquè significa bona fortuna; també significa gratitud.
16 de jul. 2011
Unes pinzellades d'economia
El què avui pot semblar sorprenent pel què fa a la capacitat de creixement de l'economia xinesa és simplement una tornada a la normalitat. Fins al 1840, època en què Gran Bretanya, França, Estats Units i Rússia invadeixen la Xina, i la sotmeten a les seves normatives, el PIB xinès era el més elevat del món. Xina tenia un PIB de 226.8 bilions de $, mentrestant tots els països europeus més els EE.UU acumulaven un PIB de 171 bilions de $. Ha costat més de 160 anys que la Xina tornés a superar al conjunt de països Europeus.
Tot i aquesta dada, cal apuntar que la Renta per Càpita és equiparable a la del Congo o Angola. És a dir, el país creix a un ritme espectacular, però continua havent-hi misèria. Tota una paradoxa.
En els darrers 20 anys la Xina ha tret 500 milions de persones de la misèria (viure amb menys d'1$/dia). Tot i això encara queden 250 milions. Actualment a la Xina, hi ha un 10% de rics, i cada vegada hi ha més diferència entre rics i pobres. Fa 20-30 anys tothom tenia de tot, encara que fossin pobres. Només tenien 3 colors per vestir: blau, verd i gris.
Per poder fer aquesta transformació, la Xina ha hagut de millorar les condicions de la gent que vivia i treballava al camp. Al 1980 un 20% de la població vivia a la ciutat, i el 80% restant, al camp. Moure la gent del camp a la ciutat podia portar el caos, tal i com va passar a Amèrica Llatina anys enrere. Però el caos no només podia, i pot arribar per aquest camí. Si el PIB de la Xina no creix a un ritme constant del 6,5% (Espanya va retrocedir un 3,6% el 2010) podria ocasionar una gran taxa d'atur, el què comportaria una desestabilització social, que podria portar al país, al més profund caos, i tenir un efecte dominó a la resta dels països del món.
En el futur la Xina serà el hardware del món, i Europa serà el seu balneari. En el 2020 hi haurà 100 milions de turistes xinesos, amb alta capacitat de despesa, els quals buscaran cada vegada més, una millor qualitat en les seves vacances, ells no volen sol i platja, i això Europa els hi ho pot oferir.
Tot i aquesta dada, cal apuntar que la Renta per Càpita és equiparable a la del Congo o Angola. És a dir, el país creix a un ritme espectacular, però continua havent-hi misèria. Tota una paradoxa.
En els darrers 20 anys la Xina ha tret 500 milions de persones de la misèria (viure amb menys d'1$/dia). Tot i això encara queden 250 milions. Actualment a la Xina, hi ha un 10% de rics, i cada vegada hi ha més diferència entre rics i pobres. Fa 20-30 anys tothom tenia de tot, encara que fossin pobres. Només tenien 3 colors per vestir: blau, verd i gris.
Per poder fer aquesta transformació, la Xina ha hagut de millorar les condicions de la gent que vivia i treballava al camp. Al 1980 un 20% de la població vivia a la ciutat, i el 80% restant, al camp. Moure la gent del camp a la ciutat podia portar el caos, tal i com va passar a Amèrica Llatina anys enrere. Però el caos no només podia, i pot arribar per aquest camí. Si el PIB de la Xina no creix a un ritme constant del 6,5% (Espanya va retrocedir un 3,6% el 2010) podria ocasionar una gran taxa d'atur, el què comportaria una desestabilització social, que podria portar al país, al més profund caos, i tenir un efecte dominó a la resta dels països del món.
En el futur la Xina serà el hardware del món, i Europa serà el seu balneari. En el 2020 hi haurà 100 milions de turistes xinesos, amb alta capacitat de despesa, els quals buscaran cada vegada més, una millor qualitat en les seves vacances, ells no volen sol i platja, i això Europa els hi ho pot oferir.
15 de jul. 2011
El número 4
Camines pels carrers de la ciutat. Portes amb tu un telèfon mòbil, buit, sense targeta. Un telèfon que només el pots utilitzar al país. Vas buscant un lloc on poder comprar la targeta. Saps que en qualsevol quiosc la pots trobar. Arribes a un d'ells i veus una pissarreta recolzada a terra on t'indiquen molts números. I curiosament et crida la dada que la majoria de telèfons que hi ha a la pissarra porten un 4, o dos, o tres, o quatre... Què els hi passa amb el 4? -et preguntes automàticament- Si és ben bonic... és el número del Guardiola, o un número important pels americans, el dia de la seva independència va ser el 4 de juliol, o el 4 del 4 (abril) la OTAN fa anys... Li ho preguntes al quiosquer i et diu que el 4 pels xinesos és el número de la mala sort, com el nostre 13. Ningú vol un telèfon on hi hagi un 4, i menys dos o tres. Per aquest motiu la pissarra està plena de números amb 4.
Igualment, com que no creus en això de la sort, compres el telèfon amb quatre quatres, i al girar la cantonada, vas distret mirant el teu mòbil nou i pensant que això del quatre i... ve una bicicleta i xoques amb ella. Et fas un trau a la cama, i vas a l'hospital. Arribes, et diuen que has de pujar a la cinquena planta, quart pis. Penses que ho has entès malament. Agafes les escales i comences a comptar. Primera planta, segona, tercera, cinquena! I la quarta? Doncs be, la quarta planta no existeix en molts hospitals. Es diu que la gent que anava a la quarta planta es moria, perquè el quatre és el número de la mort, per tant, ningú volia ser ingressat a la quarta planta.
Un cop t'han curat et dones compte que has quedat per sopar a casa d'una amiga, i que s'ha fet tard. Corres, arribes cansat al portal, i a sobre viu en un tretzè pis. Penses que li tens un pànic enorme als ascensors, però que pujar tretze plantes... Entres dins l'ascensor, prems el 13. Però mentrestant buscaves el botó del 13, veus que no hi ha el botó del 4. Arribes a dalt i la teva amiga et comenta que el número 4 és el número de la mala sort, per tant, ella viu en un dotzè pis, no en el tretzè.
14 de jul. 2011
Kuàizi (筷子), els famosos palillos
Segurament quan un arriba per primera vegada a la Xina, hi ha dues coses que el sorprenen: la primera és que quan mires un mapamundi aquest està capgirat, és a dir, on nosaltres tenim Europa ells tenen la Xina; Europa a l'esquerra; i el continent americà a la dreta.
L'altre tema que ens sorprèn és perquè no tenen forquilla i ganivet a l'hora de menjar. Per què utilitzen els kuàizi (筷子), o els famosos palillos? La resposta s'ha de buscar segles abans del naixement de Crist. La Xina va viure períodes molt llargs de guerres, on els diferents regnes buscaven la unificació de tot el territori, que finalment va aconseguir la dinastia Qin cap al 221 a.C.
Durant aquests períodes, les hostilitats només cessaven a l'hora dels àpats. Per això es va decidir, que si l'hora del menjar era l'única on no hi havia agressió, s'havia d'evitar que això pogués passar en algun moment.
Què és una forquilla? Una arma.
Què és un ganivet? Una arma.
Per tant aquests elements no podien ser presents. Com que el bambú abundava, es va decidir fer els kuàizi d'aquests material, així les armes no formarien part dels àpats, i les armes que es portessin s'haurien de deixar fora del menjador.
Com que els kuàizi no et permeten tallar el menjar, aquest havia de venir tallat des de la cuina. Al ser un moment de pau i fraternitat, el menjar s'havia de compartir entre tots els assistents. És per això que encara avui en dia, el menjar et ve tallat des de la cuina, i per això et porten tot el menjar de cop, perquè el puguis compartir amb tota la gent de la taula.
Així doncs, els kuàizi, tenen un significat molt antic en la cultura xinesa.
Nosaltres continuem portant armes a la taula.
L'altre tema que ens sorprèn és perquè no tenen forquilla i ganivet a l'hora de menjar. Per què utilitzen els kuàizi (筷子), o els famosos palillos? La resposta s'ha de buscar segles abans del naixement de Crist. La Xina va viure períodes molt llargs de guerres, on els diferents regnes buscaven la unificació de tot el territori, que finalment va aconseguir la dinastia Qin cap al 221 a.C.
Durant aquests períodes, les hostilitats només cessaven a l'hora dels àpats. Per això es va decidir, que si l'hora del menjar era l'única on no hi havia agressió, s'havia d'evitar que això pogués passar en algun moment.
Què és una forquilla? Una arma.
Què és un ganivet? Una arma.
Per tant aquests elements no podien ser presents. Com que el bambú abundava, es va decidir fer els kuàizi d'aquests material, així les armes no formarien part dels àpats, i les armes que es portessin s'haurien de deixar fora del menjador.
Com que els kuàizi no et permeten tallar el menjar, aquest havia de venir tallat des de la cuina. Al ser un moment de pau i fraternitat, el menjar s'havia de compartir entre tots els assistents. És per això que encara avui en dia, el menjar et ve tallat des de la cuina, i per això et porten tot el menjar de cop, perquè el puguis compartir amb tota la gent de la taula.
Així doncs, els kuàizi, tenen un significat molt antic en la cultura xinesa.
Nosaltres continuem portant armes a la taula.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)