Democràcia (I)

Sovint, ens trobem davant d’uns escenaris, polítics i socials, on les visions euroamericanes del terme democràcia, han monopolitzat els marcs teòrics, els paràmetres, les pautes i els indicadors del grau de democratització d’una societat, des de fa més de cent cinquanta anys. Com a conseqüència, deixen poc espai per a que es desenvolupin altres concepcions alternatives fora de l’àmbit euroamericà.

En el marc de la modernitat euroamericana, fruit de la Il·lustració, la democràcia ha estat caracteritzada per un seguit de valors, normes, pautes, institucions, indicadors i estadístiques, que són pròpies de les circumstàncies històriques, econòmiques, socials i polítiques d’Europa i de les Amèriques.

L’entorn xinès s’ha convertit en un bullidor de pensaments i conceptes i de debats relacionats amb aquest fenomen anomenat democràcia, però no només en els darrers anys, sinó que després de la primera Guerra de l’Opi (1842), i sota el mandat de la darrera dinastia Qing, alguns dels intel·lectuals contemporanis de l’època, van començar a preguntar-se si els sistemes que havien conegut alguns viatgers xinesos, no podrien ser aplicables en el seu país.

A partir d’aquí és quan el terme democràcia i el seu debat a la Xina va entrar en les agendes, tant dels polítics com dels intel·lectuals xinesos, a finals del segle XIX. Pensadors com Kang Youwei, Yan Fu, Sun Yat-sen, entre d’altres, i el propi Mao Zedong, ja van començar a preguntar-se com adaptar la democràcia a les circumstàncies històriques, econòmiques, socials i polítiques de la Xina.

L’actual debat polític xinès reorienta els plantejaments euroamericans cap a una nova concepció, la qual vindrà determinada per les formes de pensament pròpies d’una cultura com és la xinesa. La Xina sempre ha tingut on emmirallar-se. És per això que sempre hi ha hagut precedents per un procés xinès de democratització. Els casos més recents són els de Singapur, Taiwan, Hong Kong o Macau. Però també té miralls al seu voltant com els països veïns de Corea del Sud o de Vietnam, que en són un referent.

Al mateix temps és interessant veure com en un país, que pot semblar a priori unitari pel què fa al pensament, existeix un ric debat polític i intel·lectual sobre com s’ha, i s’hauria d’utilitzar el terme democràcia, i poder-ho classificar en diferents corrents de pensament, perquè el què és evident és que la democràcia és el fruit d’un llarg aprenentatge.